Salvem Andorra

Fa dècades que molts polítics es mouen per simple inèrcia o etiquetes del que és políticament correcte. La capacitat de deliberar de tot el nostre entramat polític i institucional no para de deteriorar-se.

Estem assistint a un deteriorament de la nostra qualitat de vida, els nostres joves estan sent expulsats dels nostres pobles, les nostres muntanyes i boscos maltractats i massificats sense fre i estem perdent la cohesió social. Un dels exemples del deteriorament polític ha estat el procés d’acostament a Europa.

Als anys vuitanta Josep Pintat va engegar una negociació amb Europa que va desembocar en el millor acord comercial que un Estat tercer ha obtingut mai de la Unió Europea. Aquest acord, encara avui vigent, va impulsar el comerç a través d’obtenir el major règim de franquícies que la UE ha atorgat mai, permet sostenir les explotacions ramaderes i agrícoles gràcies a mantenir l’ingrés de les taxes duaneres del tabac o donava la potencialitat de desenvolupar indústria a través de la llibertat de circulació de mercaderies industrials. Un èxit absolut. Va fer-ho amb pragmatisme, va analitzar prèviament l’entorn i va tenir clar què volia.

Fa anys que Andorra demana l’ingrés al mercat únic de la Unió Europea per diversificar la seva economia, això no és un problema, el problema és que ho fem perquè és políticament correcte: és religió de liberalisme o de progressisme social; o per objectius poc concrets: diversificarà l’economia i donarà oportunitats. Si ho poses en dubte et converteixes en heretge populista, llavors no tenim debat. Volem diversificar l’economia, però no s’han fet estudis d’impacte per simular varis escenaris de què passaria a l’economia amb l’entrada al mercat únic. Estem cercant una diversificació màgica: Google es traslladarà a Andorra, els estudiants podran fer Erasmus, les nostres empreses i professionals liberals treballaran a Polònia i ens regalaran milions d’ajudes públiques.

Podríem arribar a la conclusió que amb l’entrada al mercat únic passaríem a competir amb Malta o amb Gibraltar al sector de serveis digitals. Però alhora, també hauríem de parlar anglès, millorar la formació al llarg de la vida, tenir una legislació adequada, que els treballadors trobin habitatge per viure, ajudes públiques a empreses, unes telecomunicacions amb preus i oferta a la mida, bancs que ofereixin serveis adequats o millors comunicacions amb les grans ciutats. Podríem pensar que es desenvoluparia una plaça financera que competeixi amb Irlanda o Liechtenstein establint a Andorra la seu d’instruments financers com ETF’s o assegurances de vida, però mancaria l’avalador que Liechtenstein té gràcies al Banc Nacional de Suïssa. Podríem pensar que es desenvoluparia una indústria d’alt valor afegit, però mancarien locals a preus accessibles, una xarxa de proveïdors propers o si mantenim el diferencial de l’IGI amb l’IVA es mantindrien la major part de tràmits duaners (per exemple, si se t’espatlla una peça d’una màquina i l’has d’enviar a reparar). Podríem pensar que el comerç podria vendre online a Europa, però per vendre a varis països encara hauries d’adaptar-te a les diferències de normativa que cadascun d’ells manté dins el mercat únic, com la protecció dels consumidors, a part dels insalvables tràmits duaners de l’IVA. Podríem pensar que la construcció podria anar a competir a concursos públics europeus, però no podria competir amb les grans multinacionals.

En un escenari d’entrada al mercat únic i d’obertura com el que estem realitzant, Andorra seria atractiva per a fons d’inversió immobiliària europeus, perquè societats posin una bústia a Andorra, per als professionals liberals de Barcelona, per a professionals independents tipus coach o youtuber, o per a jubilats comunitaris amb alt poder adquisitiu. Si aquests agents tenen més llibertat d’establiment i Govern perd la capacitat de regular via l’autorització prèvia de què disposa actualment, es podria afegir encara més tensió al mercat de l’habitatge i accelerar el procés de pèrdua de qualitat de vida i de riquesa productiva que vivim. Si perdem la preferència nacional per als concursos públics i per a les professions liberals podem afectar moltes empreses i professionals de l’economia andorrana, accelerant la substitució per multinacionals. Si les explotacions ramaderes i agrícoles perden els ingressos del tabac poques podran mantenir un camp de dall, accelerant la pèrdua de paisatge i d’identitat. Si perdem els ingressos del roaming no hi haurà prou mercat intern per sostenir la costosa xarxa de telecomunicacions com la que tenim.

Volem modificar el nostre sistema de quotes amb demanda d’antecedents penals, la nostra capacitat d’expulsar persones que cometen delictes, la preferència nacional per als professionals liberals i per als concursos públics, la capacitat de limitar i fixar les condicions a l’arribada de residents passius i autònoms, la capacitat d’autoritzar prèviament les empreses que es volen establir, la capacitat legal de frenar la inversió estrangera que ve a especular a l’immobiliari, els ingressos del tabac per al sector agrícola i ramader, ens posarem sota la tutela del Tribunal Europeu de Justícia o haurem d’aplicar totes les normes europees sense capacitat d’incidir en la seva elaboració. Tot això a canvi d’una suposada diversificació econòmica o d’un logo de país europeista.

Per tant, si no es modifiquen les traves a l’economia productiva (algunes insalvables), si no es millora la normativa urbanística (casi impossible perquè s’han de posar d’acord set comuns), si no s’afegeix fiscalitat que freni l’especulació immobiliària (Govern si vol ho pot fer) i s’obre Andorra al mercat únic tal com estem ara, agreujarem la conversió actual d’Andorra en un fons d’inversió immobiliari desbocat i perdrem els pilars del nostre benestar: paisatge, aigua i entorn natural; la seguretat i la sobirania.

Davant la gravetat del moment, hem de dur a terme una reacció patriòtica, hem d’unir-nos per protegir les valls, la qualitat de vida i el nostre model econòmic i social. Ens hi juguem la supervivència.