Deute públic. Preocupació pública

Deute públic, preocupació pública. La problemàtica del deute andorrà. Quadern núm. 2 és el títol de la darrera publicació del CERES (Centre d’Estudis i Recerca Socialdemòcrata), que em va lliurar fa uns dies el Sr. Jaume Bartumeu. Em vaig comprometre a donar-li la meva opinió.

En el quadern hi trobem una abundant profusió de cites a notabilíssims economistes que es fan servir per opinar sobre el deute públic andorrà. Tots es mereixerien una anàlisi més aprofundida, que no puc fer. Seria interessant sentir Paul Sweezy i Gay de Liébana (dos dels citats) debatre sobre el deute públic, quin magnífic duet, però m’atreveixo a afirmar que no estarien en gaires coses d’acord, desafinarien, per entendre’ns, tot i que mai es podrà comprovar.

Primer de tot: el quadern no és un pamflet, però el Sr. Bartumeu arrisca força, motiu pel qual ho pot semblar, com intentaré explicar més endavant.

El document analitza l’evolució del deute públic d’Andorra entre el 2010 i el 2021. Aporta dades de l’endeutament absolut del Govern i comuns amb comparacions anyals, percentatges sobre el PIB, endeutament per capita, amb relació als ingressos absoluts, pressió fiscal, etc. També explica la composició qualitativa de l’endeutament del Govern (instruments i venciments) i aporta dades i comparatives internacionals. Magnífic, gens pamfletari.

Sense entrar al detall i resumint molt, es veu que: primer, hi ha un creixement del deute públic en la sèrie analitzada (2010-2021). Segon, s’ha trencat l’estabilització del deute amb relació al PIB en els anys de pandèmia. Tercer, Govern i comuns es troben en situacions oposades, mentre que el Govern incrementa el deute pel desequilibri pressupostari (elevat els darrers dos anys), els comuns presenten liquidacions equilibrades o amb superàvit, i rebaixen el seu endeutament (fins i tot els darrers anys). Quart, la composició del deute ha canviat molt, actualment les modalitats i venciments són més diversos i equilibrats. Per primer cop el 50% del deute té un venciment a 10 o 20 anys.

Mostrar aquestes dades no hauria d’implicar que el Sr. Bartumeu sigui acusat de pamfletari, però ell sap que l’economia és una ciència social i com a tal, no està dotada dels elements de predicció de la física. Els economistes ens hem de conformar a plantejar models simplificats de la realitat i extreure’n conseqüències. No tenim lleis econòmiques, tenim models. Dit d’una altra manera: observant un fet econòmic mai se’n desprendrà una decisió automàtica i biunívoca, sinó que hi haurà raonaments, valoracions, remeis i plans d’acció distints i, per tant, política econòmica. A això em refereixo quan dic que el Sr. Bartumeu arrisca molt, el quadern està en la frontera política, no en la universitària.

El treball del CERES no és un paper acadèmic, hi ha propostes d’acció política. No és una crítica negativa, al contrari. Admiro la voluntat de discutir sobre una qüestió importantíssima com és la gestió pressupostària, reflex monetari de l’acció política i gènesi del dèficit, però també del creixement, benestar social i lluita contra els cicles econòmics. I ho dic perquè l’acció política és l’única opció d’agregar les preferències individuals en col·lectives sense baralles.

És inexorable Sr. Bartumeu, si es fa política el pamflet pot estar a la cantonada. Em permetrà que opini que ha fet participar en el quadern un ministre de Finances liberal (Sr. Mirapeix, 2005-2009) i un socialdemòcrata (Sr. López, 2009-2011). No podria haver convidat un ministre de Finances de DA (Sr. Cinca, 2011-2019)? Entenc que no vulgui convidar l’actual ministre Sr. Jover, per poder estar au-dessus de la mêlée, però un trio guanya una parella i haurien estat un magnífic complement al treball de Xavier Segura, Ferran Sicart i Josep Lladós, autors del gruix de la feina d’anàlisi del deute andorrà.

De totes maneres, tant se val. A banda d’aquestes consideracions, vull felicitar el Sr. Bartumeu per aportar dades i “una conclusió provisional”, que han de facilitar debatre sobre un element cabdal del funcionament d’Andorra: les finances públiques. Comparteixo molts dels arguments del quadern i en particular que, sense creixement econòmic, bases fiscals adequades i anàlisi de la composició de la despesa i inversió és impossible rebaixar el deute públic, tant en termes absoluts com relatius. Posats a donar la meva opinió, m’estimo més rebaixar el relatiu, sempre he pensat que és millor crear riquesa que repartir pobresa.

Admiro la seva valentia en reconèixer que, tot i el seu gen socialdemòcrata, s’ha oposat al deute, “no perquè em (es) doblegui a les teories liberals que insisteixen que en temps de crisi cal estrènyer el cinturó, sinó perquè estic (està) convençut que l’endeutament és un perill per a la sobirania d’Andorra”, segons opina al quadern. Argument que comparteixo, matisant que l’important no és el deute absolut, sinó la seva relació amb la capacitat de crear riquesa, i dubto molt que el paradigma liberal ho continuï essent, només cal veure com està responent una cultura tan ordoliberal com la d’Alema­nya a l’actual crisi.

Per acabar, i amb la recança de deixar moltíssimes coses al tinter, deixin-me que reprodueixi tres dels deu manaments que un economista tan de moda últimament com en Dani Rodrik adreça a economistes i no economistes:

2. “Les suposicions poc realistes són acceptables, les suposicions crítiques poc realistes no ho són.”

6. “L’aplicació d’un model al món real requereix avaluacions empíriques explícites, que són més un art que una ciència.”

8. “És perfectament acceptable respondre ‘no ho sé’, davant qualsevol pregunta relacionada amb l’economia o la política econòmica.”

Són consells a afegir al valor que el Sr. Bartumeu proposa al quadern per encarar les reformes i “sacsejar clienteles, capgirar situacions privilegiades, retallar rendes, agafar a contrapel alguns interessos”.

* Jaume Serra, Secretari general de Demòcrates