Un acord per a tothom

Vaig tenir l’oportunitat i el privilegi d’assistir a una de les reunions públiques on el cap de Govern i el secretari d’Estat d’Afers Europeus van informar la ciutadania sobre els avenços en la negociació sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea i sobre els seus reptes. I dic que és un privilegi perquè, més enllà dels detalls i continguts que se’ns van exposar, penso que no som prou conscients del valor d’aquesta transparència i de la proximitat que suposa que els actors que estan negociant l’acord ho expliquin de manera planera i se sotmetin a les preguntes i l’escrutini directe i sense filtre dels andorrans i andorranes. Una raresa en un món on, cada cop més, sembla que es vol deixar aquestes matèries en mans de comitès d’experts que sovint decideixen d’esquena a qui diuen representar. No és aquest el cas a Andorra, i penso que ens hauríem de felicitar d’aquesta manera de fer i entendre la política. Per motius de feina m’ha tocat viure a diversos països i no ho havia vist mai, enlloc, i em va impressionar.

El cap i el secretari van explicar els principis generals de la negociació i van entrar en detalls sobre els avenços en aquelles matèries més sensibles: la lliure circulació de persones, les franquícies duaneres, els monopolis de FEDA i Andorra Telecom o els períodes de transposició del cabal comunitari; tot evitant tecnicismes i amb llenguatge entenedor, abans d’obrir un torn de preguntes entre els assistents, com he dit sense filtres, i les van respondre sense embuts, totes.

Tot plegat evoca la recerca secular de l’equilibri entre la defensa de la pròpia identitat i la necessària obertura al món, al comerç i, en definitiva, al progrés; recerca en la que els andorrans i les andorranes han estat sovint mestres, bastits amb les eines de la paciència, la perseverança, l’astúcia sense escarafalls i amb un punt d’humilitat… Perquè aquest torna a ser el repte de les Valls, un cop més: com encaixar un estil de vida i una manera de fer, dins un món cada cop més integrat, més interdependent. I on la sobirania nacional és desafiada a vàries bandes, i no només per part dels estats veïns: el cap de Govern ens recordava com, de fet, els mateixos requisits per entrar a certs fòrums com les Nacions Unides i el Fons Monetari, o sortir-ne d’altres, com la llista de paradisos fiscals, suposen nous reptes, noves limitacions al que un estat pot fer i el que no, reptes doncs a la seva sobirania efectiva. El cap, discretament i prudent, va deixar d’anomenar altres instàncies que en aquest món interrelacionat poden engegar en orris d’una sola coça tot el sistema financer i enfonsar l’economia, com vam poder tenir l’oportunitat de constatar no fa pas gaires anys. En aquest entorn, sembla clar que un estat petit requereix d’ancoratges potents per garantir el seu futur i perviure. Ancoratges i equilibris, doncs, que no són nous per als andorrans, però que cal renovar, adaptant-los a les noves realitats. Pocs dubten que la fórmula del Coprincipat, la Constitució o la mateixa integració a l’ONU com a estat membre de ple dret, lluny de soscavar la sobirania i la independència del poble andorrà, avui les reforcen. La tesi del Govern és que, precisament, un bon acord d’associació serà un nou ancoratge que enfortirà el país davant de futures amenaces.

Precedents no n’hi falten, ni a la pròpia història ni tampoc si mirem al nostre entorn: tant Liechtenstein com Islàndia com Noruega han vist el seu progrés econòmic i social beneficiar-se a bastament dels seus respectius acords d’associació. Caldria, doncs, preguntar a aquells que lícitament dubten dels beneficis de l’acord, quina és l’alternativa. Potser seria bo fer un esforç intel·lectual (i didàctic) per plantejar-se i explicar de quina manera podrà el país fer front als reptes inevitables que ens esperen en el cas que el poble andorrà decideixi, directament o a través dels seus representats, no referendar l’acord i quines noves aliances i ancoratges caldria llavors teixir per no esdevenir fatalment vulnerables.

Als residents, però, ens queda el regust agredolç que en aquesta decisió no hi podrem participar. S’entenen prou bé les raons per les quals només els andorrans i les andorranes hi tindran veu i vot. S’entenen i es respecten perquè, un cop més, es tracta de l’última salvaguarda de la sobirania d’un estat petit. Però també penso que aquestes proteccions, si bé necessàries, cal anar adaptant-les a l’aire del temps, un criteri al qual el cap de Govern mostra sensibilitat, i potser aniria sent hora de plantejar-se una actualització dels requisits per poder assolir una ciutadania efectiva, si més no, d’aquells residents que acreditin arrelament i voluntat de permanència. De ben segur que es poden trobar fórmules que conjuguin una major integració i cohesió social amb la protecció de la sobirania d’Andorra, i fins i tot la reforcin en la seva legitimitat. Perquè, sigui quina sigui la decisió sobre aquest acord, ens ha d’afectar a totes i tots.

Tant de bo que aquest tarannà obert i dialogant que mostra el Govern envers la ciutadania, aquesta mateixa transparència, aquesta proximitat i aquesta crida a participar en el futur del país s’estenguin un dia a tothom.