Via cultural cap a Cerdanya i Capcir

Aquest dissabte i el vinent Puigcerdà i Matamala acolliran cadascun una jornada d’estudis relacionats amb els seus àmbits territorials, amb el seu país. Una altra trobada capitaneja per la cultura a l’entrada de tardor, de diferent format i intenció a la jornada de la cultura organitzada per Àgora Cultural a Andorra, de la qual en parlàvem amb gust dissabte passat, però amb el mateix fons i rerefons, si em permeteu dir-ho així. La intenció d’aquestes trobades, a banda de fer coincidir en un espai persones estudioses o interessades en un tema concret o en tots a la vegada, per allò del gaudir aprenent, és aportar a la cultura un bon fardell de bagatge, un bon tou de vivències, un bon pessó de coneixements. Aquest és el fons i el rerefons és complir amb la condició humana que portem a dins cadascú de nosaltres, transmetre la cultura, ser transmissors dels aprenentatges, dels coneixements. Escoltar, mirar, experimentar la sensació de tocar, fins i tot olorar, gustar, és un fer inherent al nostre comportament humà. Així que avui a Puigcerdà i dissabte vinent a Matamala, tot fent via cultural, podrem respirar, sentir el batec, impregnar-nos d’aquells verals de plana o d’altiplà tocats per la llum del sol que raja literalment del cels blaus gronxats per les munta­nyes i boscúries que envolten les terres ceretanes i capcineses.

Situats ja en el mapa pirinenc, just a tocar de les Valls d’Andorra, en aquell llevant i nord que hauríem de tenir físicament i sentimentalment més en compte, notarem com tant les V Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya, a Puigcerdà, com les –iniciades per la SAC– 19es Trobades Culturals Pirinenques, a Matamala, se celebren a la tardor. Curiosament, i fa anys que hi barrino i en altres fòrums n’hem parlat i on hem deixat escrit, fou en dates corresponents als mesos de la tardor, quan van tenir lloc la pràctica totalitat, ja fa segles, de les consagracions de les esglésies romàniques escampades pel Pirineu. I quin seria el motiu o motius?, perquè aquella gent obrava tocant de peus a terra, bons coneixedors com eren del país en el qual vivien, treballaven i pregaven. Sense entrar en detalls, per no allargar-nos gaire, podem dir de bell antuvi que es movien a celebrar la consolidació i benedicció de les obres d’ermites i esglésies un cop l’estiu era acabat i amb ell la sega i el batre. És a dir, quan les messes eren a resguard. D’igual manera, també la verema s’havia enllestit. A més, el sol, a l’hora de trescar pels camins de bast, no era abrusador com al pic d’estiu i per altra banda les temperatures, a la tardor, permetien anar pels camins sense haver de patir per trobar gel. Tot això i altres factors portaven bisbes i arquebisbes –al bisbat d’Urgell li corresponia l’autoritat de l’arquebisbe de Narbona–, cavallers, nobles i poble ras –aquest en menor participació, tret dels de veïnats propers– a dedicar unes quantes jornades a anar i tornar de l’indret de la consagració. Però no deixarem d’advertir també que la tardor és època de bolets, i de codonys, i de castanyes! En l’actualitat, les castanyes ens arriben a saques de Galícia i unes quantes de les formoses castanyedes del Montseny. Ara fa mil anys, no hi havia monestir ni cenobi sense el seu rodal de castanyers. Establiments monàstics que creixen i agafen força els segles XI i XII però que ja venien del segle sis, set, vuit, nou i deu, seguint la traça tardoromana. I quines saques abrigant generoses torrades de castanyes no devien oferir en el dinar de celebració posterior a les consagracions. I quines sucades d’all i oli de codony acompanyant bones llesques de pa i de formatge d’orri, formatges acabats de baixar de la muntanya pels pastors, per Sant Miquel. I encara pomes i peres i anyells i vedells rostits o estofats amb bolets. I quines truites gustoses i quines anguiles i quins crancs de riu, tot per llepar-se, per llepar-nos els dits.

Del peix de muntanya, justament en parlarà a Matamala el Miquel Canturri, una de les 24 comunicacions que ens regalaran els sentits dissabte vinent. Vinguts d’Andorra, a part del Miquel, a Matamala ens parlaran el David Mas de les pastures del Madriu, de Perafita i de Claror. L’Alan Ward ho farà dels aprofitaments dels recursos naturals en època romana i el Climent Miró, a qui ben aviat podrem felicitar per la seva tesi doctoral, ens parlarà del monestir de Santa Cecília d’Elins. També l’Àngels Mach hi serà, cloent les comunicacions tot exposant un tema clau i ben actual per la vida dels rius: els contaminants emergents a les aigües fluvials. De moment, per avui, a Puigcerdà, i per anar fent boca, també hi tenim bona teca: 23 comunicacions en clau ceretana que, una darrere de l’altra, ben compassades, gustosament ens nodriran allà a la sala del Museu Cerdà. En acabar les comunicacions, a darrera hora de la tarda, recordarem amb enyor i tenint-lo ben present, l’Oriol Mercadal, que rebrà de manera pòstuma el premi Josep Egozcue extraordinari del Grup de Recerca de Cerdanya.