Català

La nova llei del català, divulgada al detall en tots els mitjans, sembla que no deixa cap espai públic (més que sigui d’empreses privades) sense l’obligatorietat de l’ús. I ha estat un encert la divulgació. I ara direu: quin és el però?

Doncs el possible, fins i tot probable, punt feble, pot arribar amb el reglament, sempre necessari per a l’aplicació del text legal genèric, en aquest cas impecable. Deia la història o la llegenda del parlamentarisme espanyol que, en temps de la segona república, el socialista Indalecio Prieto sorprenia propis i estranys a no fer objeccions a un projecte o proposició aparentment compatible amb la seva ideologia. I quan li van preguntar per què, “don Inda” va respondre: “tant me fa, a mi que em deixin el reglament”.

Potser la difusió ja ha tingut efecte. Es podria deduir d’una dada: l’increment de l’assistència presencial als cursos gratuïts d’aprenentatge de la llengua en un setze per cent, segons es podia llegir no fa gaires dies. No deixa de ser un motiu –feble- per a l’esperança.

Una altra de les dades, que ens aboca al realisme, és que en els vint-i-dos anys de vigència de la normativa anterior no es va aplicar ni una sola sanció per omissió dels deures lingüístics, que tot i totes hem patit alguna vegada en llocs d’atenció al públic. Qui no ha demanat un cafè amb gel i l’hi han portat un amb llet?

Ben pensat, tot i que la por guarda la vinya i que el trànsit seria encara més caòtic sense multes, l’absència d’aquestes sancions per mancances en els usos de l’idioma oficial podria no ser dolenta en si mateixa. L’automatisme en l’aplicació podria tenir un efecte d’odi a la llengua en els i les que, després d’anys i panys, de dècades, d’estança en aquestes valls, s’entesten a no parlar-la. Sovint amagant la mandra i la inèrcia sota l’argument de la timidesa, de la por a no parlar-la bé, no cal dir d’escriure-la.

Tenim massa lleis que semblen fetes perquè ningú, ni mai, les compleixin. Que s’ignoren tot i el principi que la ignorància no n’eximeix del compliment. I aquesta podria ser una més.

I sí, potser s’hauria de penalitzar l’incompliment... reiteratiu. Quan advertències prèvies, fins i tot expedients oberts, no hagin tingut cap efecte, una i una altra vegada i sembla que l’afectat o afectada, persona física o jurídica, “se’n fot de la música i de qui la balla”.

Sense arribar als extrems espanyols, fins i tot amb andorrans i residents, quan es tracta de fiscalitat, caldria un xic més de control a les faltes de respecte a un dels trets distintius bàsics d’aquest coprincipat, legalment sobirà del tot.

Veurem si amb el nou text, i amb el desenvolupament reglamentari, arriba una aplicació -relativament laxa en les penalitzacions-, però implacable i continua en el control de la realitat. Potser es dirà, i amb raó, que ni amb multes es forçarà a emprar el català a qui l’ús social no l’exigeix o es troba amb absoluta comoditat sense deixar la parla del lloc d’origen.

Per això, la clau definitiva està en mans –en boca- de la ciutadania. Per fer de l’única llengua nostra realment la més utilitzada només hem d’emprar-la sempre, d’entrada. Fins i tot amb el turista que ens pregunta una adreça. Sense arrogància, amb gest humil, però per fer notar amb naturalitat el mateix que faria explícit un espanyol a Castella o un francès a París. La categoria legal, també internacional, és la mateixa. S’ha demostrat fins i tot a les Nacions Unides. A la segona, si en sabem, ja atendrem la seva demanda en espanyol, francès, anglès o el que sigui. I si reconeixem la persona com a conciutadana, catalana, illenca, valenciana o rossellonesa, que els accents no enganyen, ni a la segoma.ni mai.