La fidelitat

El poeta anglès Alexander Pope (1688-1744) es va distingir, especialment, per traduir Homer i editar obres de Shakespeare. Seva és la cita de “les històries són més plenes de fidelitat de gossos que no pas d’amics”. Ho va destacar 10 dies després de la mort de Norte, el gos guardià de l’Aneto. Les xarxes socials s’han inundat de mostres de tristor, trameses per tots aquells que estimen la muntanya al màxim. No tenia amo i arribà a la vall de Benasc fa 21 anys. S’hi quedà, entre els refugis de La Renclusa i l’hotel Llanos del Hospital, esdevenint un perfecte xerpa per a tots els muntanyencs que hi feien senderisme. Deixa una llarga cadellada com a herència. Manca saber si algun animaló seguirà les petjades del seu progenitor.

A banda d’un ca, l’escriptor i periodista ianqui Ernest Hemingway (mort l’any 1961) també exalçà la companya d’un ésser inanimat, quan digué: “no hi ha amic més lleial que un llibre”. Si més no, aquesta comparança o equiparació entre un gos i una obra impresa és emocionant i, alhora, curiosa. També va titular una obra amb “to have and to have not”…, parodiant el soliloqui shakespearià del “to be or not to be”. De fidel, se n’és o no se n’és. No hi ha terme mitjà.

Traslladant-ho a l’àmbit humà, és evident que no tot són flors i violes. Al cap i a la fi, aquella dita que “l’home és l’únic animal que s’entrebanca dos cops en una mateixa pedra” escenifica i amaga una gran veritat. Per contra, qui mai no et deixarà a l’estacada ni et fallarà seran el llibre i/o el gos.

Intentant acabar de perfilar la meva posició sobre el particular, vaig de cara a tancar la columna amb un refrany xinès: “el cor sincer no tem la prova del foc”. Som davant una afirmació contundent que traspua. A la societat actual, sovint som en una dinàmica on el valor de la paraula ja no es considera. Tot es vol garantir amb signatura. Més aviat perquè el grau de desconfiança entre les dues parts d’un acord no permet tirar coets. Sense refugiar-me en aquella trista frase –amb rerefons polític ultradretà– del “cualquier tiempo pasado fue mejor”, massa sovint no em fio ni de la meva pròpia ombra. I certifico que els amics ferms i de soca-rel, els compto amb els dits d’una sola mà. Fa de mal dir, però –en aquest camp– hem anat enrere com els crancs. Alguna vegada, mirant la nineta dels ulls d’algun interlocutor, ja dedueixo –d’entrada– que em vol dur a l’hort.