Tristany, el darrer sospir

Franz Liszt, el gran compositor i colossal pianista, abandonava aquest món a Bayreuth el dissabte 31 de juliol del 1886 pronunciant el nom de “Tristany”, o almenys això és el que es diu.

Amb un bon amic meu, encara més cinèfil que jo, recordem sempre l’escena de la pel·lícula de Billy Wilder Love in the afternoon, on durant un entreacte del Tristany i Isolda al Palau Garnier, el company de l’Arianne, un flautista de l’orquestra del Conservatori, tot emocionat, exclama: “Verdi, Rossini, Puccini...!!!! Són músiques per a tocadors d’orguenet amb mono..., però Wagner!!!... Wagner és una altra cosa”. Estiguem o no d’acord en aquesta contundent afirmació, el fet és que Richard Wagner és un univers molt diferent de la resta d’operistes precedents o coetanis, per bé que el teutó rebés influències de Beethoven, Carlo Maria von Weber i Liszt. Woody Allen també té sortides divertides dient allò de “Quan escolto Wagner més de mitja hora, em venen ganes d’envair Polònia”!!!

De fet, no volia començar fent referència a Love in the afternoon, sinó a Ludwig, de Luchino Visconti, on es pot veure el galtes de Richard Wagner fent gastar calés a dojo al darrer rei independent de Baviera, Lluís II, de nom Lluís de Wittelsbach, que perdia l’oremus pel compositor i dramaturg. La pel·lícula descriu molt bé aquesta relació entre el monarca i el geni amb imatges idíl·liques del paisatge bavarès. I és que Ludwig aquest 2022 celebra les noces d’or. Val a dir que El Padrino, Cabaret i Deliverance també són del 1972.

No pretenc repassar la vida del compositor de Leipzig, sinó més aviat parlar de la seva reconciliació amb el seu segon sogre, Franz Liszt, fa exactament 150 anys. Ambdós s’havien distanciat a causa de la relació extramatrimonial de Wagner amb Cosima, filla del llegendari pianista i Marie d’Agoult. De tota manera, Cosima i Richard es casarien el 25 d’agost del 1870 a Lucerna, i això ajudaria a rebaixar la tensió i a apropar de nou el sogre i el gendre.

Per sort, l’any 1872, la sensatesa que s’havia imposat normalitzaria la relació entre tots dos, de tal manera que Liszt s’implicaria en el finançament del Festspielhaus a Bayreuth cercant recursos financers fent recitals de piano pertot arreu, al marge dels diners que hi aportaven el rei Lluís II i el sultà Abdülaziz. La primera pedra del teatre, pensat i dissenyat pel mateix Richard Wagner, es va posar el 22 de maig d’aquell any 72, tot i que no es va inaugurar fins al diumenge 13 d’agost del 1876, amb L’Or del Rin, que tindria la presència de caps d’Estat; compositors, com el mateix Liszt, Grieg, Bruckner, Saint-Saens, Txaikovski, i el filòsof Nietszche, entre molts altres il·lustres convidats. El sobirà filantrop Lluís II va assistir als assajos d’incògnit o molt discretament en alguna de les funcions per evitar coincidir amb el kàiser Guillem I, aquell emperador del Segon Imperi Alemany que “va fitxar” el luterà i autoritari Otto von Bismarck com a canceller perquè s’ocupés de moure els fils de la política del Segon Reich, que s’havia proclamat al Palau de Versalles el dimecres 18 de gener del 1871 i que es coneixeria popularment com l’Imperi de Bismarck.

Haver estat al Festpielhaus ha estat una de les experiències de la meva vida, un escenari on només es representen les obres de Wagner a partir de L’Holandès Errant, amb alguna rara excepció, com ara la Novena Simfonia de Beethoven interpretada un 29 de juliol del 1951 amb Wilhelm Furtwängler al capdavant de l’orquestra del festival per celebrar que es tornava a posar en marxa la cita wagneriana, in- terrompuda a causa de la Segona Guerra Mundial. A banda de gaudir de L’Anell del Nibelung, o cosa que és el mateix, La Tetralogia, la resta d’emocions d’aquell pelegrinatge l’estiu de l’any 2002, seria la visita a diversos indrets de la preciosa localitat bavaresa: el Teatre de l’Òpera del Margrave, una bombonera bar-roca del segle XVIII, així com la casa museu de Franz Liszt, on va residir els darrers de la seva vida per ser al costat de Richard i Cosima, i on va morir l’últim dia de juliol del 1886. Naturalment, també visitaria Wahnfried, la luxosa mansió presidida per un enorme bust de Lluís II que Wagner faria construir al mateix temps que el Festspielhaus. Al jardí del darrere de la casa són enterrats Richard i Cosima, un cuidadíssim parterre que també vaig tenir el privilegi de trepitjar ara ha fet vint anys. Al frontispici de la casa, que avui és un autèntic santuari, l’autor de Parsifal es va fer inscriure: “Aquí és on la meva bogeria troba la pau”.

* Josep Maria Escribano Casaldàliga

Director artístic de La Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella