La pau impossible

Durant temps he volgut creure en la possibilitat de la pau amb Rússia, però cada dia que passa m’adono que la peculiar visió geopolítica de Putin impossibilita una desitjable avinença.

Putin va arribar al poder el 1999 amb un desconeixement total de l’esforç que estava produint Europa per refermar la seva unió i va seguir com ha fet fins ara mantenint relacions bilaterals individualment amb cadascun dels 27 estats europeus prioritzant el seu caràcter depredador i deixant clar que sempre imposaria la força, com va fer a Txetxènia.

No ha entès mai que el món havia canviat, ignorant que Europa era el seu primer soci econòmic i el seu millor inversor.

Incapaç d’apostar per un mínim joc democràtic, va deixar que Rússia, que és un dels estats més rics del planeta, fos a la vegada un dels països amb els habitants més pobres de la Terra.

Aquesta és la seva opció i no cregueu que és un boig, simplement està posseït per la racionalitat del seu deliri, que es troba a anys llum de la realitat universal.

Quant de temps pot encara durar aquesta situació? Dependrà del comportament dels Estats Units i de la fermesa europea, que contràriament a la creença no és feble.

Tinc clar que és una absurditat creure que la Xina serà l’aliada de Rússia contra els americans. Ni l’Índia, ni Turquia. No són ximples i tenen massa interessos amb nosaltres mentre que Rússia és un país fallit amb un PIB insignificant i una indústria inexistent. La seva riquesa es fonamenta al 95% en l’explotació dels prolífics recursos del seu subsol.

El tirà rus ja quasi no parla d’una lluita contra el suposat govern nazi d’Ucraïna, que va ser el pretext inicial de la invasió, sinó que ja no dissimula que la seva verdadera finalitat és el combat contra els nostres principis i els nostres interessos.

Els soldats europeus no estan físicament lluitant en el front de guerra, però és necessari entendre que això mai ha estat una guerra contra un país que ha comès el pecat de voler viure en llibertat, sinó que estem davant una confrontació contra el col·lectiu occidental i que la il·lusió d’una bona connexió mútua amb intercanvis econòmics en benefici de tots és una utopia.

La verdadera estratègia de Putin és instaurar una guerra híbrida consistent en la captació d’actors polítics, econòmics i culturals amb la finalitat de debilitar les nostres institucions.

La corrupció d’homes estratègicament situats, el finançament de partits polítics i les perverses campanyes de desinformació són les armes favorites de Putin per desestabilitzar les nostres nacions, i per això els primers contactats són els partits populistes, de dreta o d’esquerra, mitjançant la corrupció de les seves capes més altes perquè portin a terme una política favorable al Kremlin.

Aquesta estratègia, que ve de lluny, va prendre una força definitiva amb ambaixadors com Alexander Orlov, que guanyaven la confiança d’empresaris i homes polítics importants mitjançant contactes i recepcions dignes de l’estil de les nits de Scheherezade, que han tingut els seus fruits rebent els favors de personalitats que van des de ministres fins a caps de Govern, com va ser el cas del canceller alemany Gerard Shroeder o el primer ministre francès François Fillon, lobbistes dels interessos russos que després d’haver-los servit fidelment quan estaven en funcions han arribat a ser directius d’empreses russes com Gazprom, o també Wolfang Schússel i Paavo Lipponen, primers ministres d’Àustria i Finlàndia, respectivament, que varen ser apartats dels seus càr­recs degut a les acusacions de corrupció que pesaven sobre ells, fet que demostra que al seu costat els favors pagats per les companyies elèctriques espanyoles amb els mandataris del país veí són simples beatituds.

Avui, homes polítics de dubtosa reputació com l’ara ministre italià Matteo Salvini o el repugnant polític de l’extrema dreta francesa Thierry Mariani donen credibilitat al cobrament de presumptes emoluments defensant i justificant la intervenció russa a Ucraïna, o el mateix Silvio Berlusconi, acusat de pedofília, prostitució de menors i condemnat per frau fiscal, que encara no entenc com no s’està podrint en una presó.

I què dir, per exemple, del partit de la família Le Pen, que argumenta haver contractat milionaris crèdits de bancs russos –que mai no han retornat– perquè diuen que cap dels 73 bancs francesos ni de les 5.302 institucions de crèdit europees havien atès les seves demandes! Com es pot arribar a ser tan farsant sense perdre la vergonya?

La indiferència davant els actes criminals del Kremlin com varen ser l’annexió de part de Geòrgia el 2008 i Crimea el 2014, o altres fets rellevants com els enverinament d’opositors en el mateix interior de països europeus, varen fer creure Putin que ja ningú s’atreviria a oposar-se als seus malignes anhels, però els fets ens situen ara davant una clara realitat perquè no es tracta simplement de defensar l’existència d’Ucraïna, ha arribat l’hora de salvar les nostres pròpies llibertats i ser conscients que aquesta guerra que de moment paguen els ucraïnesos amb la seva sang és la nostra guerra.

Malauradament, el poble rus, culpable de no haver sabut plantar cara al seu maligne president, ho pagarà molt car i probablement durant generacions.

* Antoni Zorzano Riera, Cònsol honorari d’Ucraïna al Principat d’Andorra