Crisi, recessió: i els impostos?

No hi ha un sol dia que no es parli de la inflació. Que si la culpa és de la crisi energètica causada per la guerra a Ucraïna, que si ha estat impulsada per una excessiva demanda passada o per falta d’oferta... I si a això hi afegim una pujada meteòrica dels tipus mai vista, tenim un bon còctel perquè l’economia emmalalteixi. Sembla que la malaltia de l’economia té un nom: recessió, però s’especula si serà d’aterratge suau o dur.

És evident que les perspectives econòmiques desfavorables són una preocupació latent i generalitzada. És per això que els bancs centrals ataquen aquesta inflació amb pujades de tipus, bàsicament perquè és de les poques armes de què disposen els organismes bancaris centrals per complir la seva missió principal de controlar la inflació. Són organismes que miren d’ajustar els preus fins als límits acceptats i considerats com a mantra de la seva mera existència.

Aquesta pujada de tipus, com a conseqüència d’una política monetària restrictiva, sembla, doncs, inevitable, i segurament encara no n’hem vist el final. Dit això, els efectes fa temps que esquitxen els mercats. Pèrdues, sí, en pràcticament tots els actius. Òbviament, les empreses que encara dubten, perquè no tenen la certesa de fins on arribaran els tipus ni fins quan estaran per sobre de la inflació desitjada, han d’ajustar les previsions de resultats. Potser aquesta inflació desitjada no tornarà de pressa, si torna, i potser ni tan sols les pujades de tipus d’interès seran suficients.

Aquestes pèrdues s’han de calibrar i se n’han de valorar els efectes fiscals, o sigui, si es podran compensar amb altres rendes positives presents, o bé si, en absència d’aquestes, s’hauran de reservar per quan les coses vagin bé en un futur. Un futur que no hauria de ser gaire llunyà, altrament potser aquestes pèrdues fiscals quedaran evaporades i inutilitzades. És a dir, per al futur (Carryrforward), però no il·limitat, ja que la utilització de crèdits fiscals sol tenir un període límit per al seu aprofitament. Tot dependrà de la normativa aplicable. D’altra banda, són pocs els països a Europa que permeten utilitzar les pèrdues fiscals de manera retroactiva (Carryback), és a dir, compensar pèrdues presents amb rendes positives passades. I encara que tampoc no ho siguin de manera il·limitada, ja que no solen permetre’s retrocedir més d’un any, sembla que responen millor a la realitat econòmica en la generació de les rendes. Són exemples de països que permeten utilitzar les pèrdues fiscals retroactivament França, Alemanya, els Països Baixos, Irlanda o el Regne Unit.

Així, doncs, les implicacions fiscals de les pèrdues són una preocupació rellevant per a una planificació correcta en vista de la legislació aplicable. Del tractament que atorgui a les pèrdues cada jurisdicció, i diferenciat o no segons si les generen els individus o les empreses, se’n podrà determinar la utilització òptima.

El que acabem de dir no deixa de ser una preocupació present, curtterminista, i potser la inquietud més important hauria de ser veure com faran servir els governs la política fiscal per afrontar la inflació, i una recessió imminent. El més desitjable seria que les polítiques monetàries, focalitzades en la pujada dels tipus d’interès, anessin acompanyades de polítiques fiscals en consonància. Seria la situació òptima, però no sembla que hagi de ser així, i en tenim l’exemple en la pujada de tipus del BoE (Banc d’Anglaterra) i la baixada d’impostos anunciada pel Regne Unit, tot i que ja veurem si finalment aquesta baixada no és més descafeïnada. Ja veurem com evoluciona a les fronteres de la UE. Del que no hi ha cap dubte és que la política monetària és restrictiva.

És possible que la política fiscal d’alguns estats sigui selectiva, és a dir, que les rebaixes fiscals afectin només algunes persones, poques, mentre altres hauran de compensar aquesta baixada essent el focus d’una pujada d’impostos. Dit d’una altra manera, només uns quants seran mereixedors de les ajudes fiscals, com a remei per la pèrdua de recursos dels més vulnerables, i tot causat pels efectes d’una inflació i una pujada de tipus elevades. Si els governs no es limiten a això, reduint la despesa pública d’una manera conseqüent, sinó que es neutralitza el pressupost amb una pujada d’impostos a d’altres, als rics, ja veurem quines conseqüències tindrà.

De vegades, pujades d’impostos puntuals a determinats col·lectius, generalment els de renda o patrimonis més elevats, en pro del principi de contribució a la despesa pública de l’estat de manera progressiva, pot no ser el més important. És fins i tot comprensible. Ara bé, quan les pujades són recurrents i asfixiants, és verí per a un inversor. No hi ha res pitjor per a un inversor que navegar en la incertesa jurídica. Quan una inversió no té un horitzó fiscal estable, el business plan no es compleix.

Que qui arrisca els seus diners, ja sigui als mercats de capitals o al món empresarial, els perdi, i a més se li demani un esforç addicional, encara que pugui ser lícit, pot incrementar el desencant del contribuent.

Si una recessió frena l’activitat econòmica, la inversió, l’ocupació, i si s’hi afegeix més pressió fiscal, la fugida pot acabar sent una idea tangible. No són poques les veus que alerten que una pressió fiscal extraordinària en un entorn de recessió pot comportar la sortida de grans patrimonis i empreses a la recerca d’un entorn fiscal més pacífic.

Sigui quina sigui la reacció davant els canvis en la política fiscal dels estats, el que no es pot obviar és la necessària planificació patrimonial. Una planificació patrimonial correcta no és estàtica, especialment perquè qualsevol canvi en el marc jurídic comporta una revisió d’estructures i fulls de ruta predeterminats. Perquè com que els ajustos en les polítiques fiscals comporten modificacions en el marc fiscal, ineludiblement implicaran adaptar la planificació patrimonial a aquests canvis, sigui quina sigui la conseqüència d’aquesta revisió, sempre que s’ajusti al marc jurídic vigent en cada moment.

* David Bescós,Director de Planificació Patrimonial de Crèdit Andorrà