Només l'amor dona valor a tot

El 15 d’octubre es van commemorar els 440 anys de l’òbit de Santa Teresa de Jesús (o d’Àvila, província on va néixer: a Gotarrendura, a 26 quilòmetres de la capital). Per tant, doncs, la meva més cordial felicitació a les senyores que duen aquest nom, tal com ens recorda el calendari. El proppassat 12 de març s’acompliren quatre segles de la canonització d’aquesta monja del segle XVI). Fa nou dies, cent del seu nomenament com a doctora honoris causa per la Universitat de Salamanca. Fou qui fundà l’orde dels Carmelites descalços, conjuntament amb Sant Joan de la Creu… Tot un conjunt de circumstàncies per les quals em sento obligat a dedicar-li la meva columna, davant de cap altre tema. S’ho més que mereix i em dona peu –en poc espai– a fer per dibuixar-ne quatre pinzellades el màxim de sucoses. Pretenc que aquells que la coneixen poc en tinguin una mínima base. Els dos sants se’ls considera grans mestres de la vida espiritual de l’Església.

La seva gran obra rau en la reforma del Carmel. A banda de l’orde religiós, aprofundí fermament en el nucli de la maduració espiritual, en el foment de la meditació –a l’estil del profeta Elies– i en la lectura compulsiva (sobretot de biografies de sants i textos de cavalleria). Tot plegat, li modulà cert perfil místic i una afecció a la pregària.

Aleshores, l’ensenyament es reservava als homes. Així mai no anà a escola. Motiu per valorar, en justa manera, una alta capacitat autodidacta. Amb 20 anys –malgrat l’oposició de son pare– entrà, com a postulant, al convent carmelita de l’Encarnació, a Àvila.

Aquest orde religiós de vida contemplativa s’havia fundat (el segle XII) a Terra Santa. El seu distintiu n’era el famosíssim escapulari. Ací, em permeto fer una cita del filòsof Alemany Friedrich Nietzche (nascut precisament el 15 d’octubre de 1844): “A la vida, no és l’home qui troba la veritat, sinó a l’inrevés.” L’eix d’aquesta tesi s’escau plenament al cas del nostre personatge d’avui. Per raons òbvies.

Des d’aquest prisma, tal vegada costa una mica menys d’entendre el que jo definiria com el el seu lema: Conversió i reforma. Què és una reforma? Em ve a la ment la moguda ordida per aquesta santa i la sacsejada que cercava el Papa Joan XXIII en convocar el Vaticà II. És en ple segle XXI, que el Papa Bergoglio vol encara ficar la banya a canviar temes que grinyolen o que estan estancats… Disposo de ben poc espai per a establir algun flaix que aglutini el pensament teresià: el que he triat coma títol és cabdal… Com ho serien No contemplis les faltes dels altres, sinó les seves virtuts… I pensa en els teus defectes, mancances i debilitats. Serem capaços d’intentar-ho?