Art sota la pluja

Després d’escoltar de ben a prop a l’Espai Caldes l’amagada remor regenerativa de les trumfones de l’Eve Ariza i d’aprofitar per tornar a notar un dels murmuris venecians a cau d’orella, el torrental de la Valira en sortir a fora baixa alegre perquè plou. Ho ha fet tot el dia i l’aigua del riu amb l’aigua de la pluja festegen quan es troben i es noten. Serà bona saó com sempre que plou sabent ploure, sense esvorancar camins. Sortim de l’exposició retrospectiva dedicada a l’Eve Ariza també amb saó amarada al pensament, amb una mena d’activació del sisè sentit repicant-nos a dins, esperonats de manera plàcida per Affatus, el títol filosòfic que Ariza imprimeix a les trumfes de la darrera collita. Hi tornarem a recalar a l’Espai Caldes més endavant, cap a les portes de Nadal, per fer –hi ha prou ingredients perquè surti bona i gustosa– truitada visual comunicativa. De moment, deixem que la Valira i el Madriu compassin els dies i les nits d’Affatus amb incessants sons antics i nous a la vegada.

I de les Escaldes cap a Santa Coloma. Plou encara i plourà fins a la matinada. A Santa Coloma, a l’Espai Columba, dijous al vespre la historiadora de l’art Maria Garganté exposava verbalment la conferència: Les grans desconegudes: dones artistes al llarg de la història, i ho feia amb aquella cadència habitual en ella, sostinguda i plena, com un doll de font abundosa, com els grans de blat que l’embut porta a l’ull de la mola i cauen per ser molts i pel farinal surten ja fets farina per reposar a la farinera. De fonts, de dolls, i de molins, la Garganté, que és filla de Sanaüja, segarrenca, en sap molt, perquè té voltada la Segarra de punta a punta, de nit i de dia, al bat del sol o sota la pluja, amb boira o amb neu, recercant patrimoni arquitectònic. Tot i estar especialitzada en art barroc, treu el cap i tresca vibrant cap allà on hi ha rocs arrenglerats per mà humana, sigui un reguer, sigui una cabana, sigui un casal que ja de lluny atrau la vista entre els plans i els tossals de la Segarra. Doncs és amb el doll líquid de paraules i amb flairosa farina de blat, com la Maria Garganté acostuma a dictar les seves conferències, les seves intervencions referents a l’art. Fa quinze dies, el Col·lectiu Simeó de Guinda la vam poder escoltar fent-nos gaudir del retaule barroc del Santuari del Miracle, del terme de Riner, allà on la comarca del Solsonès es barreja amb les altes i allargades contrades de la Segarra acarades cap als fondals de Torà. Va ser un goig escoltar-la explicant l’obra magna de l’escultor solsoní Carles Morató, membre de la nissaga d’escultors Morató, de la qual la doctora Garganté n’és la principal estudiosa. Si no hi heu anat encara, al Miracle, mireu d’encaminar-vos-hi qualsevol dia que us vingui bé. L’església és oberta i la visita lliure. Seieu i admireu-lo bona estona, perquè fa 23 metres d’alt per 12 d’ample, tot un senyor retaule major. Enllestit l’any 1758, després d’onze anys de treball d’escultura de Carles Morató, seria policromat i daurat pel pintor Antoni Bordons, també solsoní, tasca que durà catorze anys, des del 1760 fins al 1774. Quan el tingueu ben vist, obriu la porta que forma part del retaule i per les escales interiors pujareu fins al cambril de la Mare de Déu del Miracle. Des d’allí, a tocar de les talles del sants i de les columnes ornades, tindreu un goig artístic guiat per les sensacions i les emocions. El retaule fou salvat del foc dels incontrolats als inicis de la Guerra Civil, tot custodiat per forces de seguretat de la Generalitat. Si voleu saber-ne més, del Santuari del Miracle, la guia que en feu, en edicions revisades, el pare Cebrià Baraut, us serà un complement molt profitós per a la visita. Sabeu que al Miracle la comunitat benedictina de Montserrat hi té casa des de 1901, amb un petit nombre de monjos.

Tornem del Miracle i reprenem la bona pluja de dijous al vespre a Santa Coloma. En acabar la conferència la Maria Garganté, fou felicitada i en conversa ja li van fer el prec de tornar a pujar més endavant a Andorra per il·lustrar-nos amb els seus coneixements d’art i de les vivències humanes entorn de l’art. En sortir de l’Espai Columba, la pluja embellia el campanar de Santa Coloma, il·luminat, vistós. Vam pensar en els altres campanars romànics del país, gaudint de l’aigua netejadora. Art sota la pluja, escampat, disseminat, espargit, sembrat fa tants segles i encara vigorós en la seva comesa per les valls andorranes i totes les altres del Pirineu. Sota la pluja, la doctora Garganté i la seva amiga Josefina, que havia pujat també de Sanaüja, junt amb la Mireia, companya d’universitat de la Maria establerta a Andorra, fan caminal en la nit. Com la Valira que baixa alegre, caminen animoses, fent bona la dita: “A Sanaüja, sota la pluja.”