Salaris i poder adquisitiu

En el marc del debat que sindicats i patronal estem tenint al si del Consell Econòmic i Social, hem viscut una contraposició de dades pel que fa a l’evolució del poder adquisitiu dels salaris. És una qüestió que afecta tothom, empreses i assalariats, i és normal que provoqui opinions contraposades que es defensen de forma més o menys vehement, especialment en un context marcat per una inflació creixent com l’actual. Però, més enllà de les opinions i la vehemència, tenim l’obligació de fer un debat centrat en xifres que tots puguem compartir.

Les primeres dades les van aportar els sindicats, en una comparativa de com havien crescut entre el 2000 i el 2021 la massa salarial i l’excedent empresarial. Els sindicats arribaven a la conclusió que, com que els beneficis de les empreses havien crescut un 22% més que la massa salarial, els salaris havien perdut –durant el segle XXI– un 22% de poder adquisitiu.

Tot i que les dades són interessants, la CEA no pot compartir la conclusió a què han arribat els sindicats, perquè aquest comparatiu ens explica com s’ha repartit el creixement, però no es diu –ans el contrari– que els salaris hagin perdut poder adquisitiu. A més, potser també hauríem d’incorporar altres variables que ens ajudarien a entendre millor aquesta diferència, com podria ser l’aparició d’empreses –especialment lligades a l’economia digital– que tenen pocs o cap assalariat i que, per tant, només fan créixer un dels dos plats de la balança.

Seguint l’anàlisi proposada pels sindicats, des de la CEA vam comparar l’evolució dels salari mitjà i de l’IPC a Andorra durant el mateix període temporal: els primers 20 anys del segle. I resulta que la conclusió és la contrària: en el període 2001-2021, la inflació va ser del 39% i el salari mitjà va créixer un 62,6%. Per tant, el poder adquisitiu del salari mitjà va créixer més d’un 23%.

A partir d’aquí, hem obert un debat sobre si el període temporal de l’anàlisi ha de ser de 20 anys o dels últims 10 anys o dels últims quatre o cinc. És evident, i la CEA no ho nega, que aquest 2022 la inflació ha tornat a xifres que feia dècades que no vèiem i que bona part del poder adquisitiu guanyat en 20 anys es podria perdre en uns mesos o en pocs anys.

També discutim si el paràmetre que hem de tenir en compte és el salari mitjà o el medià. I aquí vull recordar que la CEA ha demanat repetidament en el Consell Econòmic i Social que la CASS i el departament d’Estadística facilitin un salari mitjà (i medià) que correspongui a la retribució mensual per una jornada laboral de 40 hores setmanals.

En qualsevol cas, el que ja no discutim és la metodologia i tots estem d’acord a comparar salaris (mitjans, medians...) amb l’IPC.

També vull deixar clar que al Consell Econòmic i Social no estem discutint els salaris dels funcionaris: la CEA no és ni vol ser la patronal de l’administració pública i una de les nostres reivindicacions més antigues ha estat poder seure a la taula amb uns sindicats que siguin representatius del sector privat.

En els darrers 20 anys a Andorra, els salaris s’han revaloritzat de mitjana per sobre de l’IPC. Això no significa que l’estadística tingui respostes per a tot; sempre arribarem a un punt que l’estadística difícilment pot resoldre: el d’aquella persona que afirma que avui, al 2022, li costa més arribar a finals de mes que el 2001. Les dades agregades reflecteixen una tendència general i sempre hi haurà persones la situació de les quals no segueix aquesta tendència. Però això no vol dir –com voldrien alguns– que haguem de fer més cas de les opinions “del carrer” que de les dades contrastades. Especialment quan del que es tracta és d’adoptar decisions que ens afecten a tots.

Podem refinar els càlculs i aportar més i més dades, però tot ens conduirà cap a dues realitats que no són contradictòries, sinó complementàries: al llarg de les últimes dècades, la tendència dels salaris ha estat la de guanyar poder adquisitiu i, al mateix temps, aquests salaris estan veient afectat negativament el seu poder adquisitiu en el moment actual a causa d’uns índex d’inflació que no vèiem des de les dècades 1970 i 1980. Per això, entre moltes altres coses, estem asseguts a la taula del Consell Econòmic i Social.

Les dades que hem aportat uns i altres ens han permès posar números a determinades tendències de fons. És cert –com afirmen els sindicats– que quan l’economia creix, els beneficis empresarials creixen més que els salaris; però també és cert –i així també queda reflectit a les dades aportades– que quan hi ha recessió, els beneficis empresarials pateixen força més que els salaris. I n’hi ha prou de pensar què va passar amb els uns i els altres durant el 2020.

És cert, igualment, que els salaris al nostre país han guanyat poder adquisitiu en el que portem de segle, però aquest guany es podria esfumar ràpidament si la inflació continués fora de control; per això la CEA demana prudència i moderació a l’hora d’augmentar els salaris, per no alimentar més l’espiral inflacionista.

I, el que em sembla encara més significatiu: el que l’estudi de la CEA fa evident és que els salaris del sector privat s’adapten més ràpidament a l’augment de la inflació –i, per tant, compensen més ràpidament les pèrdues de poder adquisitiu– que els salaris de l’administració pública. El mercat va per davant de la regulació –sobretot en un context de manca de mà d’obra– i això significa que les empreses del país no ho deuen estar fent pas tan malament com alguns ens voldrien fer creure.

Com a empresaris pensem –i tenim dades que així ho demostren– que l’acció del mercat és positiva en tots els àmbits de l’economia, també en el del treball. I això ens fa descartar qualsevol tipus de regulació? No, però volem la regulació adequada que corregeixi aquells resultats del mercat que considerem ineficients o injustos. Un bon exemple és l’establiment d’un salari mínim i l’increment progressiu d’aquest salari mínim, que la CEA –dins de la moderació– ha defensat.

Una qüestió diferent és si s’han de regular la resta de salaris més enllà del que pacti l’empresa amb la persona assalariada. La regulació normal seria per la via d’un conveni col·lectiu. I la CEA i les associacions sectorials que en formen part compleixen amb els requisits legals de representativitat per poder participar en la negociació col·lectiva; però en la majoria dels casos costa trobar entitats representatives assegudes a l’altre costat de la taula.

En absència de convenis col·lectius i vista l’excepcionalitat de la situació actual –amb una inflació considerable– es podria arribar a entendre una regulació mínima dels augments salarials; sempre i quan no es converteixi en una pràctica habitual i consolidada.

Però agafar aquesta via té perills importants: el primer és que en molts dels casos la regulació per llei o per decret no ho fa millor que el mercat. El segon és que una regulació generalitzada que afecta tothom per igual resta marge a les empreses per premiar aquells assalariats que més es mereixen l’augment salarial.

I el tercer –i aquest és possiblement el més important des d’un punt de vista de país– és que podríem estar alimentant el cercle viciós de la inflació: si quan tenim un IPC descontrolat pretenem que tots els preus i tots els salaris i la resta de rendes pugin tant o més que l’IPC, estarem afegint inflació a la inflació i el poder adquisitiu que guanyem s’esfumarà encara més ràpid. Per això, davant de situacions com l’actual, les receptes més realistes i prudents passen per la moderació salarial, que és un dels principis que defensem des de la patronal.

Des de la prudència, les opinions raonades i les dades objectives, seguim negociant.

*Gerard Cadena Turiella, President de la Confederació Empresarial Andorrana