Els colors d'Andorra

De quin color és un petó? Aquest és el títol del preciós conte infantil de la Rocío Bonilla, en què un infant llança aquesta pregunta a la seva mare i van recorrent tots els colors sense èxit, fins que la mare li fa un petó i l’infant reconeix a l’instant tots els colors possibles d’imaginar en aquell petó.

Us heu preguntat mai quins són els colors d’Andorra? Més enllà del blau, groc i vermell de la seva bandera, aquestes valls amaguen infinitat de colors, potser tants com mirades s’hi endinsen.

Ara, a la tardor, tinc la sort de poder contemplar des de la finestra de casa els arbres caducs de sobre el camí del rec de l’obac de les Escaldes i Engordany. No tan sols són grocs, vermells, verds, sinó que ho són amb totes les seves tonalitats, com si cadascun d’ells amb les seves fulles reclamés el seu protagonisme als nostres ulls.

En unes setmanes aquestes fulles de colors d’octubre formaran catifes ocres i marrons al terra, i deixaran les branques despullades en un mar de grisos i marrons que esperaran l’abraçada del blanc de la neu. Un blanc que, per uns dies, enlluernarà tot aquell que el contempli des de qualsevol punt de la capital.

I els mateixos llòbrecs grisos i marrons ressorgiran a l’abril i al maig coberts de verd, com qui es treu la son amb un fort badall matiner. Un verd majestuós, tan sols cobert d’una cortina difuminada amb les abundants pluges que els regaran durant pràcticament cada dia durant l’agost.

A la parròquia d’Encamp, uns metres per sobre del refugi de les Agols, abans de les tarteres franquejades per la tosa de Braibal, hi trobem també ara a la tardor un circ de colors vermells i grocs que cobreixen una petita i enfangada vall que és capaç de sanar l’esperit de qualsevol decaigut. Unes setmanes abans era totalment verda i groga, amb interrupcions marrons de ceps engreixats que hi treuen el cap.

Aquí, com tants d’altres punts per sobre dels 2.400 metres, s’hi aferrarà la neu amb força durant els propers mesos, tenyint de blanc a dreta i esquerra amb el permís del gris de les pedres més altes que hi trauran el cap per respirar, així com del verd dels últims arbres abans de les contínues blanques catifes de més amunt. Aquest blanc de neu que es tornarà gris quan puja la boira i brillant els dies que el sol fa justícia.

Andorra té el color del verd de les plates de tabac a final de l’estiu, i del marró de les mateixes fulles als assecadors. El vermell dels corriols carregats de metall de la ruta del ferro, i el color de les tifes del ramat sembrades com mines a les valls altes de pastura. Dels blancs, grocs i liles de les petites flors que flanquegen els costeruts camins humits a la primavera, i d’entre elles del blanc de les grandalles, cada vegada menys nombroses.

Continuant amb les flors, ben amunt de la Vall del Riu, per sobre del refugi, on el camí de pujada dona un breu respir per creuar el riu, s’hi amaga a la primavera una majestuosa catifa groga de petites flors que convida a jaure i a aturar el temps.

Andorra també és el color marró dels estripagecs que coronen alguns dels seus cims, imponents els del camí que puja al refugi de Sorteny, i més discrets guardant tantes finestres de moltes llars.

I de tonalitats marrons, grogues i ocres, en són les escudelles de Sant Antoni de totes les parròquies, amb el permís del taronja de les pastanagues i del negre de les botifarres. Així com el vermell i blanc dels fuets que es reparteixen a cada cita electoral.

Andorra, com aquell petó de la mare del conte, i com qualsevol altre petó fet més amb el cor que no pas amb els llavis, és plena de colors, com la vida, com cadascú de nosaltres i cadascun dels nostres moments.

Acolorim-nos i deixem-nos de tantes punyetes! Acolorim-nos, cadascú per dins, i els uns als altres.