Lèsbia i Catul

El poeta Gai Valeri Catul (87aC-53aC) pertanyia a una rica família de Verona. Traslladat de ben jove a Roma, la capital del món, allà hi descobreix amb entusiasme una bigarrada societat en la qual es capbussa a fons. Culte, generós i apassionat, relliga aviat un copiós feix d’amistats íntimes i d’odis irreconciliables amb tot tipus de personatges. El llegim 20 segles després com un poeta modern, agut, lleuger, refinat i elegant. Destil·la gràcia i sensibilitat en els seus versos, però també amargor, insults i procacitats, adreçats sense miraments als seus enemics. No se n’escapa ni el mateix Juli Cèsar, amic del seu pare, ni el sogre del dictador L. Calpurni Pisó, ni el seu còmplice Mamurra, paradigma dels arribistes i dels corruptes, fins a l’extrem d’endossar-li el malnom de Mentula (titola) com a símbol d’abús i prepotència. Cèsar no va voler prendre represàlies contra el desvergonyit literat, malgrat sentir-se ofès.

La seva producció literària floreix en una època de gran llibertat d’expressió, coincidint en part amb el primer triumvirat (Cèsar, Crassus, Pompeu, 60ac-53ac), quan Cèsar i Pompeu encara eren aliats abans de la guerra civil. Catul no qüestiona el sistema polític, però sí els abusos i l’espoliació dels béns públics practicats per Mamurra i altres. És un poeta líric, proper, directe, curull de passió que, això sí, no ateny l’Olimp inabastable dels seus contemporanis Lucreci, Virgili i Horaci.

L’eix de la poesia de Catul és l’amor a Lèsbia, un amor que el fa gaudir i patir fins a l’infinit. Segons revela Apuleu, Lèsbia és un pseudònim que amaga el veritable nom de Clòdia, una noia casada pertanyent a l’alta societat romana. L’amor a Lèsbia l’absorbeix i l’obsessiona. Ella és bella, sensual i voluble, voltada tothora d’admiradors: “Odio i estimo. Com puc fer-ho, potser demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.” Catul es desespera: “Lèsbia, davant el seu marit, diu molts penjaments de mi; això per a aquell estúpid, és la més gran alegria. Ruc, no hi entens gens! Si, oblidada de mi, no en parlés, estaria guarida. Ara, com que gruny i malparla és que no solament es recorda de mi, sinó que –i això és molt més greu– està enrabiada; és a dir, s’abrusa i parla.”

XXXVII: “La meva noia, la que fugí dels meus braços [...] seu aquí entre vosaltres (en una taverna indecent). Cofois i feliços, tots sou els seus amants, i tanmateix –això és el més revoltant– no sou més que uns pobres desgraciats i uns galants de carreró; tu, sobretot, cap de la colla dels peluts, fill de Celtibèria, la terra dels conills, que fas tanta patxoca amb la teva espessa barba i amb la teva dentadura fregada amb orins ibèrics.”

Catul descriu i canta amb gràcia i precisió la Roma del seu temps:

XXVI: “Furi, la vostra petita vil·la no és més exposada a les bufades del migjorn ni del ponent ni de la temible tramuntana ni del llevant, sinó a una hipoteca de quinze mil dos-cents sestercis. Oh vent horrible i portador de malures!”

LXIX: “No t’estranyis, Rufus, que cap dona no et deixi ajeure’t sobre la seva cuixa delicada, per més que la temptis amb presents de robes fines o amb el reclam d’una gemma de pura transparència. El que et perjudica és un maliciós rumor que diu que, al clot de les teves aixelles, hi habita un horrible boc. Totes li tenen por. I no és estrany: és una bèstia ben repulsiva i cap noia bonica no jauria amb ell. Per això, o elimina aquesta cruel pesta dels narius o deixa d’estranyar-te si fugen de tu.”

L: “L’oci, Catul, et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents.”

LXXXIII (Arri es volia fer el fi usant incorrectament la h aspirada, com fan actualment els florentins): “Chommoda, deia Arri, quan volia dir commoda i per insidiae deia hinsidiae; i s’imaginava haver pronunciat meravellosament quan, tan fort com podia, havia dit hinsidiae. Quan ell fou enviat a Síria, van descansar les orelles de tothom: sentien aquests mateixos mots pronunciats suaument i lleugera; i a la fi els havien perdut la por, quan de sobte arriba una notícia esgarrifosa: el mar Joni, d’ençà que Arri hi havia anat, ja no era Ionium, sinó Hionium!”

Com es pot comprovar, la ironia també formava part de la seva poesia. Gaudint de Catul ens adonem que la societat contemporània conserva no pocs paral·lelismes amb la Roma de l’inici de l’imperi. “Tempus fugit, sicut nubes”, però...

* Joan Ganyet, Arquitecte