Retaule Morell

La vida de l’Antoni Morell, com la dels personatges que singularitzen una època concreta, és com un retaule compost amb diferents escenes i relats. En el seu cas, el fet de ser escriptor el fa perdurar més enllà de la mort, amb els seus llibres escrits i també, i potser d’una manera més profunda, amb els seus articles a la premsa, els mateixos, per exemple, que va publicar durant tants diumenges a la Tribuna del Diari d’Andorra. Articles esperats, amb pensament i reflexions, amb ètica i moral, tan necessàries enmig del bombardeig habitual del ha, ha, ha i del hi, hi, hi de la societat actual. Quan sento queixar-se algú o pitjor, riure-se’n de tal o tal altre article perquè “destil·la moralina”, penso en els prejudicis d’un anomenat progressisme que, ben mirat, més aviat està ancorat en uns dogmes i unes convencions materialistes superades. Doncs els articles de Toni Morell eren moralistes, clar, escrits amb la perspectiva que donen els anys, la cadència de la vida, el madurar. I davant un escrit de pensament, sempre és més profitós i enriquidor atendre i aprendre de qui porta més anys navegant pel món que fixar-nos només en les faramalles dels fadrins que tot just han llevat àncores. Amb això vull ressaltar els articles d’opinió del Morell, que mereixerien com a mínim un estudi sociològic per poder entendre part dels canvis socials que han acompanyat l’evolució econòmica d’Andorra dels darrers 75 anys.

En el retaule Morell són moltes les estampes que retenim a la memòria, sobretot a la memòria visual. O millor dit, a la memòria guardada en la ment i reviscolada amb imatges lligades als moments que recordem. I curiosament, a mi em passa que és l’indret on era quan va arribar la notícia de la mort, de la partida del Toni, el que se’m fa present, en aquest dies que se’l recorda a la Massana amb tot un seguit d’actes, sinó també les dues vigílies de Reis passades. El primer retauló, doncs, és una vista des del cim d’Ortzanzurieta cap a la cordal del Pirineu navarrès i fins als confins de l’aragonès: als peus, les boscúries d’Irati i les primeres altes i senyeres fites pirinenques: Ania, Petrechema, Mallo de Acherito, Chinebral de Gamueta. Més enllà i sempre cap a llevant, la vista arriba fins a Monte Perdido i enllà d’enllà les alçades andorranes amagades però presents. Des d’Ortzanzurieta vaig elevar un Parenostre el dia de Reis de 2020 per al Toni i encara li’n vaig resar un altre a migdia, davant la Mare de Déu de Roncesvalles. A dalt al cim, hi havia la claror neta i pura de l’hivern, esmolada amb intenses glopades d’aire fred que baixava de la conca d’Aquitània. A l’església de Roncesvalles, amb més recolliment, la llum dels llantions i l’espiritualitat van embolcallar el record per l’amic que el dia abans havia marxat.

El segon retauló del retaule Morell és justament la fotografia adjunta als articles que publicava al Diari. En la lectura dels articles d’opinió, ni els anonimats ni els personatges de latituds remotes calen tant en el nostre pensament, no els podem assaborir d’igual manera de com ho fem amb els més propers. Primer per simple acte de simpatia, de compartir ambients, indrets. Segon, per poder entendre millor l’entorn social, la manera de viure. Podem parlar de les balenes de l’Àrtic, o dels caribús nord-americans, i ens pot plaure, però si parlem, i si ens parlen de truites de riu o d’isards, juntament amb el gust de la lectura hi trobem també sentits, àmbits sensorials que per propers ens mouen també a notar vius els sentiments. L’aixartell del Morell, amb què entrecavava l’hort de la cultura andorrana, no té res a envejar a les mítiques capçaleres de les rotatives cosmopolites. Una truita d’espinacs amb els seus tallicons de cansalada sàviament conjuntats, no serà mai superada pel plat més sofisticat que arribi ens d’ultramar amb pretensions d’enlluernar.

Els altres retaulons Morell són variats i dispersos, però aplegats tots en terra andorrana. Fins i tot les cares de l’Espriu, de l’Andrés Estellés, del Martí i Pol, les seves figures branden fulles de palmeres i palmons però la fesomia de les muntanyes són inequívocament andorranes. En una casella ara buida, central, que en un retaule correspon a la imatge principal, hi anirà el bust que la bona pensada del Xavi Fernández ens ha cridat a fer-la possible.

On hem d’afluixar els doblers? En la vida real, la del retaule de façanes, de carrers i de places, el lloc amb l’estàtua dedicada a l’Antoni Morell –ep!, estàtua clàssica eh, no simbologies sense to ni un garbuix de filferros recargolats–, potser seria en un racó tranquil de la plaça Guillemó, a les Arcades, per ser el cor d’Andorra. Cosa que no treu de posar-ne una altra a la Massana, més que no pas a Escàs, que potser no s’hi trobaria tan a gust. Un o dos bustos de l’Antoni Morell, perquè sigui reconegut i conegut, i viceversa, que en el seu cas, moltes vegades, quan nosaltres hi anàvem ell ja en tornava.