Horaris

Si esteu llegint això, com és costum, aquest diumenge dia trenta, potser haureu canviat abans d’anar a dormir l’hora de tots els rellotges de casa que no s’actualitzen automàticament o potser ho heu deixat per a avui. Perquè no seran gaires les persones, incloses les noctàmbules, que hagin complert la consigna europea al peu de la lletra, esperant a les tres de la matinada per retardar-los a les dues.

El cas és que l’Europa diuen que unida va acordar ja fa temps que aquest ball del vals de les hores s’acabaria el 2019. Però no. Com acostuma a passar, ho va fer impossible el desacord entre els estats membres sobre quin era l’horari concret a adoptar, si el d’estiu o el d’hivern. No es va tancar el debat i encara sort que ni es discutia sobre gossos ni teníem turcs a punt d’envair-nos.

L’argument que van emprar els “cervells” continentals per a aquesta dansa de les agulles –o els números digitals– era que així s’estalvia energia. I era un intent d’alleujar l’anomenada crisi del petroli dels anys setanta del segle passat. I des d’aleshores ja s’han omplert –i gairebé buidat–manta petroliers i pantans.

Avui ja gairebé ningú no considera que l’estalvi d’energia sigui significatiu tot i viure un moment de restricció del consum, voluntari, però amb l’amenaça d’imposar-nos-el via decret si no fem bondat.

En canvi, no tenim constància que hagin desmentit els perjudicis de la mesura sobre els rellotges biològics de persones i mascotes. Ans al contrari, els divulgadors científics insisteixen que aquesta obligació imposada causa un succedani de jet-lag, generalment lleu, però no tan benigne en nadons i gent magna.

Tot i això, i els preacords, la fi de la tortura dels cronòmetres, ni ha arribat, ni se l’espera, com deia algú al sud del Runer parlant de quelcom ben diferent. Potser un dia, els ciutadans, farts de la broma, convocaran una manifestació a Brussel·les i a les capitals dels vint-i-set estats perquè parlamentaris d’Estrasburg i responsables executius dels estats s’espavilin d’una vegada.

Perquè els perjudicis de la manipulació de les hores sobre la salut poden ser lleus, però hi són, mentre que els beneficis costen de percebre, si existeixen. Tanmateix, si no volem fer tard, o massa d’hora, als compromisos, hem d’acatar i seguir, per molt a contracor que sigui, aquesta ordre i crida general.

I la d’aquesta matinada –o la nit anterior, o el matí dominical– encara es pot considerar lleu. Perquè el nou horari ens apropa al natural, al del sol, al del meridià de Greenwich, a diferència del que passa a les portes de l’estiu, quan els minuts avançats són cent vint, en lloc de seixanta. O, com deia el nen precoç de la família, quan ens tornen “l’hora que ens havien furtat”.

Que s’aprofiti, o no, aquesta propina de temps per dormir, o per a qualsevol mena d’activitat, incloses les de gaudi del lleure, és una decisió individual, de cada persona, parella o grup.

I a partir de demà, sant tornem-hi. A la feina, els i les qui tinguin la sort de fer festa avui, que ja se sap fins a quin punt en aquestes valls les festes laborals són relatives. Com les catorze que ens marca el calendari aprovat del 2023 que ja truca a la porta. Encara sort si tothom queda lliure per Nadal, Cap d’Any i les diades nacionals de la Constitució i Meritxell.

Hi ha una dita que escarneix les persones de la vila del Maresme: “Sant Pol, quina hora és?”. L’origen és conegut i l’explicació ja no cap en aquest espai. Però potser seria extrapolable a la capital de capitals: Brussel·les, quina hora és?