Un dissabte a Engordany (i dues propostes)

Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort de compartir un dinar amb veïns d’Engordany. Va ser una trobada entre veïns i hortolans que cultivem les feixes que hi ha en aquella zona d’Escaldes. De seguida vaig pensar que es tracta del tipus d’espais de trobada que a Andorra hem anat perdent els darrers anys i que és urgent recuperar: el dinar va reunir una trentena de persones -que en molts casos era la primera vegada que ens trobàvem- d’àmbits molt diferents de la nostra societat: persones amb orígens diversos, professionals liberals, treballadors de la construcció, famílies andorranes amb diverses generacions a l’esquena, persones amb rendes diferents, amb diverses opinions polítiques... Aquests espais permeten que ciutadans amb diferents visions i experiències d’Andorra ens puguem conèixer, empatitzar i dialogar. A Concòrdia pensem que recuperar aquest tipus d’espais de trobada és essencial per enfortir la cohesió social i promoure els valors d’una societat democràtica. Al mateix temps, estem preocupats perquè tenim la impressió que cada cop més tendim cap a una societat més individualista i gaudim menys d’aquestes oportunitats per trobar-nos amb ciutadans amb diferents experiències i opinions. En essència, ens preocupa que les diferents Andorres cada cop estiguin més aïllades en els seus cercles. Com comentava Yvan Lara fa un parell de setmanes en aquest mateix mitjà, “si donem per bo que és desitjable una societat on tots puguem viure plegats, potser no té gaire sentit que continuem apostant per guetos urbans –més camuflats que fa un temps, però absolutament efectius–, o que treballem, en el cas d’Andorra, per fer possible el somni humit d’alguns d’una Andorra per a bons andor-rans i VIP guests Runer amunt, i una Andorra necessària, d’acord, però de segona, tolerada al país per treballar però desterrada Runer avall per a tota la resta”.

Em sento plenament identificat amb aquesta frase i amb la necessitat de construir una Andorra on generem punts de trobada entre els diferents sectors de la societat. Existeixen nombroses polítiques públiques a l’hora de crear aquests espais: urbanisme, política d’habitatge, escoles, espais culturals..., però en aquest cas voldria mencionar l’associacionisme i els avantatges que comporta per a un país tenir una societat civil forta i cohesionada. A tall d’exemple, des del 2015 soc membre de l’Associació de Fallaires d’Andorra la Vella. Penso que les associacions que promouen la cultura popular són petites escoles de cultura democràtica: persones amb orígens, pensaments i formes de fer totalment diferents però que, per amor a les falles (i tot el que suposen), aprenem a escoltar-nos, respectar-nos i arribar a acords. A banda, són un canal molt eficaç a l’hora d’integrar persones nouvingudes a un país. El que he dit de les falles segurament és aplicable a altres entitats, com castellers, esbarts, associacions de barri, folklòriques o de residents, etcètera. És per aquest motiu que un dels elements que voldríem promoure des de Concòrdia és l’associacionisme en diferents àmbits socials. En aquest sentit, pensem que una de les funcions dels poders públics és facilitar, acompanyar i donar suport a la creació d’associacions. Però no des d’un punt de vista de la tutela, sinó d’ajudar que aquestes s’autogestionin. Penso que a Andorra ja tenim algunes bones pràctiques en què ens podem inspirar i que caldria potenciar. Per exemple, el Servei de Participació Ciutadana del Comú d’Andorra la Vella fa aquesta tasca d’acompanyar les associacions en la seva creació i els proporciona un espai on trobar-se. Pensem que un servei d’aquest tipus es podria escalar i ampliar a l’àmbit nacional. Per això, una de les propostes que volem compartir és la creació d’un hotel d’entitats a nivell nacional on els col·lectius i associacions sense ànim de lucre trobin espais de trobada, creació de sinergies, assessorament en matèria jurídica, fiscal i de gestió interna, formacions que els ajudin en els primers passos a l’hora de crear una entitat i fer-la créixer... Potser es podria començar amb aquelles associacions que promouen la cultura popular i anar-ho ampliant a més col·lectius. De manera similar com la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD) pot dur a terme aquesta tasca de visibilització, acompanyament, suport i espai per compartir, seria interessant que un model similar es pogués ampliar a tot tipus de col·lectius de la societat civil. Una altra manera de potenciar l’associacionisme és continuar treballant en les possibilitats que ofereixen els pressupostos participatius.

A Andorra en coneixem alguns aspectes, tot i que al nostre entendre potser es podrien dissenyar de manera més participativa, per exemple obrint la participació pública i d’entitats des del mateix moment en què es comença a dissenyar l’actuació i no només amb la presentació de propostes i votacions finals.

A tall d’exemple, l’any 2015 la ciutat romanesa de Cluj-Napoca (Romania) va ser escollida com a Capital Europea de la Joventut. Un dels projectes que s’hi van dur a terme va ser la creació d’un pressupost per a microprojectes. La iniciativa va sorgir de l’ONG Pont Group i des de l’inici les entitats van col·laborar amb l’ajuntament de la ciutat en el disseny, implementació i avaluació d’aquest projecte. En total, el cost va ser de 73.000 euros i va mobilitzar 248 grups informals de tota la ciutat, que van desenvolupar 437 iniciatives.

Aquest projecte va servir per crear xarxa al municipi i mobilitzar grups de persones amb ganes de participar en la vida pública i social, amb les repercussions positives que això va generar per a la democràcia local. Aquest projecte va anar acompanyat per d’altres, com tallers, facilitació de grups de trobada i assessorament sobre la manera de participar en projectes europeus. A Andorra en els darrers anys hem vist algunes intervencions d’aquest tipus per part de Govern i comuns, per exemple, en l’àmbit de la creació artística i l’urbanisme. Pensem que són un bon punt de partida, però que es podrien focalitzar per assolir objectius més concrets i, com dèiem, obrir-los a la participació ciutadana ja des de les primeres fases. Així mateix, creiem que caldria potenciar molt més aquest tipus d’intervencions i planificar-les com una política pública estructurada, sostenible i oberta a tot tipus de col·lectius, entitats o grups informals que vulguin organitzar activitats que influeixin en el reforç de la cohesió social a Andorra.

Segurament són propostes poc espectaculars o menys vistoses d’allò a què estem acostumats, però també pensem que poden tenir un impacte visible i aportar valor afegit a l’hora de construir un país molt més cohesionat i amb una millor qualitat de vida per a tots els seus ciutadans. Sovint les diferències entre opcions polítiques no es troben només en què fer, sinó en l’ordre de prioritats. Per a Concòrdia, una prioritat ha de ser el reforç de la cohesió social i l’acompanyament en la creació d’una societat civil forta i ben estructurada.

* Ramon Tena, Concòrdia