La tribuna
El plaer de conduir
Amb automòbils de petita cilindrada érem capaços de creuar mig món
Conduir, la conducció i el trànsit tal com l’entenem avui en dia, si no fem cap ximpleria, té els dies comptats. És evident que d’ací a pocs anys els cotxes seran autònoms, i una mica més tard aquesta autonomia serà quasi obligatòria, com ara ho és portar el cinturó de seguretat lligat. De fet, no crec que tardem gaire, inclús abans de l’aparició dels autònoms, que la velocitat indicada no es pugui sobrepassar. Serà una norma per evitat accidents i poden estar segurs que seran pràcticament inexistents. Potser ens deixaran la possibilitat de conduir nosaltres el cotxe, de poder fer anar el volant i accelerar o frenar, però segur que de fàbrica vindran establertes algunes limitacions que no podrem tocar.
Serà una llàstima, sobretot per a la generació de les persones que ja som grans i que hem crescut amb l’automòbil com una senya d’identitat. L’únic consol que ens queda és pensar que en aquest futur immediat ja serem massa grans, i sempre serà molt millor pujar a un autocotxo i demanar-li que ens porti a Engolasters, Llagostera, Barcelona, Alacant o París, que haver de quedar-se a casa sense poder sortir. Quan penso en la meva joventut, sempre l’associo a l’immens plaer de conduir i d’haver gaudit de la llibertat que comporta poder desplaçar-se on vulguis. Poques coses hi ha en el món desenvolupat que provoquin tanta satisfacció i sensació de llibertat com el cotxe o la moto. I no em refereixo a un cotxe espacial, últim model amb tots els avantatges, no. Em refereixo a qualsevol utilitari que ens permet moure segons la nostra conveniència.
A la meva joventut viatjar en cotxe o en moto era un privilegi… amb moto vaig poder descobrir camins de muntanya d’Andorra i racons als quals he tornat molts anys després caminant o en bicicleta.
Però no sols això: amb automòbils de petita cilindrada érem capaços de creuar mig món i anar a qualsevol lloc. D’aquesta manera va néixer una sensació de llibertat que encara segueixo assimilant al cotxe, al plaer de conduir.
Arribar a un lloc; agafar qualsevol drecera. Anar a parar a un camp florit, a un penya-segat o a una platja deserta.
Convertir, per exemple, un dels primers Fiat Panda en què els seients de darrere eren abatibles en un llit i dormir al costat d'una platja, o a l’àrea de descans d’una autopista camí del cap Nord.
Ara el avions van tan plens i els aeroports tornen estar a petar… conduir segueix sent moltes vegades un plaer. Condueixo a qualsevol lloc. Fa un dia preciós; poses bona música i vas a la recerca d’una llibertat potser imaginària. Potser sí. Però sigui o no real, la sensació és molt agradable.