La vida: visió i missió

Si als vuitanta anys t’aixeques i no et fa mal res és que estàs mort i si, per contra, els teus ossos fan “croc, croc”, no pensis que ets vell, sinó més crocant, però naturalment, la visió d’una, com de l’altra, dependrà de la teva pròpia actitud davant aquesta situació.

La veritat és que passa el temps i hem d’anar assumint el pas dels anys, més per convicció que per evidència. Els cabells blancs i la seva caiguda van en augment sense remissió, el metge ens somriu més seguit i les farmàcies embogeixen amb aquest segment de clientela; un es torna més sensible a l’amor; es desperta més aviat i entre l’esport extrem i l’extrem descans, un es queda amb el segon.

S’escriu més i es llegeix més, i el millor de tot, un s’equivoca menys. A hores d’ara de la vida puc dir que he viscut, he plantat arbres, he tingut set fills i vaig escriure un llibre, llibret més bé, que anys més tard va servir de far a uns altres, donant per tant els seus fruits.

En aquest caminar, em vaig trobar amb milers d’obstacles que vaig intentar sortejar de la millor manera possible, així i tot, soc conscient d’haver fet mal a terceres persones.

Quan vaig creure que la meva missió havia finalitzat, em vaig adonar que era ara quan estava preparat per fer aquest pas; el de donar-se un mateix als altres sense condicions.

Quan deixem aquest món no ens emportem res del que tenim, solament el que hem donat en forma d’amor, de caritat, de comprensió i d’amistat.

Ens emportem el que donem i es queda el que tenim. Si ets creient, t’aferres a la idea de Déu com a salvavides sense resultat perquè et resisteixes a canviar el tenir per l’ésser i en aquesta tessitura, Déu es manté en silenci.

En examinar el nostre interior i revisar la nostra manera d’obrar veiem que, en afrontar situacions difícils perdem molt temps pensant en els que ens han fet mal i acabem llepant-nos les ferides, fins i tot se’ns desperta certa set de venjança.

Tot això és inútil perquè no condueix a res. El camí correcte és corregir tot comportament erroni i crear un clima d’acceptació i de revisió per poder obtenir pau interior, la que molts diem la Pau de Déu, la que només Ell pot donar. D’aquesta manera viurem en harmonia. I què és viure en harmonia? És ser coherent amb el que penses, amb el que dius i amb el que fas. Difícil de realitzar, però no impossible.

Per tal d’arribar a un estat de pau interior aviat, cal entendre que les persones i les seves emocions poden influir tant de forma positiva com negativa. Per tant, hem d’aprendre a controlar aquest aspecte que afecta les nostres vides i pot perjudicar el nostre equilibri. Això també representa un altre pas cap a l’harmonia. Acceptar-se a si mateix també és una altre pas, ja que forma part d’aquest equilibri.

L’autoconeixement és fonamental per voler millorar les nostre vides i, per tant, aprendre a estar en silenci, sol, amb un mateix i aprendre a escoltar-nos. I per últim, si una persona pot ajudar els altres i es preocupa per algú que no sigui ell mateix, es donarà un altre pas en el camí cap a l’harmonia. Per aconseguir pau interior és molt important la capacitat d’establir prioritats i objectius a la vida. Tenir un projecte que beneficiï els altres alimentarà el teu interior i et proporcionarà allò que buscaves fora de tu.

La vida ens planteja cada dia l’oportunitat de decidir allò que el que ocorri en el futur sigui la conseqüència de les decisions que prenem en el present. Quantes vegades mirem cap endarrere i veiem que podíem haver forjat un millor present i futur i ens penedim de no haver pres les decisions més adequades en el seu moment?

Avui som el resultat de les nostres decisions, i el nostre futur dependrà en gran manera del que decidim avui. Una mala decisió, producte d’una actitud negativa, un despreniment, una manca de confiança o el perdó que la va motivar, portarà remordiment i un penediment tardà.

* Javier Riestra Morales de los Ríos, Vicepresident de Cooperand i voluntari a Llatinoamèrica amb 80 anys, des que es va jubilar