KV62, cent anys de meravelles

Setze escalirons picats a la penya baixen fins al curt passadís de la diminuta tomba del faraó Tutankamon. Diminuta perquè les seves mides són modestes, una àrea de 109 metres quadrats, comparada amb les d’altres faraons tan famosos com Tutankamon però amb dimensions que arriben als 870 metres quadrats, com la de Ramsès II, KV7 o la dels seus fills, la KV5, la més gran de la Vall del Reis, amb 1.267 metres quadrats. De les seixanta-cinc tombes conegudes a la “gran i majestuosa necròpolis de milions d’anys dels faraons, vida, salut i prosperitat, en l’occident de Tebes”, tal és la seva denominació oficial, traduïda del jeroglífic, n’hi ha de molt petites, de pocs metres de superfície, i algunes que no arriben ni als dos metres quadrats. Els estudiosos de les dinasties reials afirmen, basant-se justament en les relativament mides petites de la tomba, que Tutankamon va ser un faraó poc important, asseveració que cal matisar si tenim en compte la seva curta vida, tot just 20 anys. Ramsès II mateix en va viure 66 i la bella reina Nefertiti, madastra de Tutankamon, 39. L’edat tan jove de la mort de Tutankamon, ocorreguda, com indiquen algunes evidències irrefutables, per les ferides a la cama esquerra pro- duïdes en haver patit un accident de carro, ens priva de saber realment si la seva figura hauria despuntat i refulgit pariona entre les dels faraons més poderosos si la seva vida hagués estat més llarga.

La fama i coneixença de Tutankamon, però, és deguda al contingut de la seva tomba, descoberta a mig matí de dissabte 4 de novembre de 1922, ahir va fer cent anys. Tot va succeir quan l’arqueòleg britànic Howard Carter, acudint al crit advertidor de l’aiguader de l’equip que acabava de trobar una pedra plana i llarga, va veure de seguit que era un esgraó, i gratant va deixar al descobert els tres primers del que era una escala que descendia cap a alguna tomba reial. Carter gaudia en aquelles dates finals de 1922, d’un any més de prospecció improrrogable, concedida pel seu mecenes, Lord Carnarvon, cansat de finançar temporades de sondejos arqueològics sense cap resultat. Però Carter tenia paciència, bon ull i una tècnica de prospecció sobre el terreny adquirida durant els trenta anys que portava de treball de camp a Egipte. Deixeble de Flinders Petrie, fundador de l’arqueologia científica, havia iniciat la seva carrera el 1892 a Amarna. Nomenat l’any 1899 inspector de monuments del Servei d’Antiguitats Egípcies a l’Alt Nil i més tard al Baix Nil. El 1907, Lord Carnarvon, a instàncies del renomenat egiptòleg francès Gaston Maspero, contracta Howard Carter i s’encarrega d’excavar a Deir el-Bahari, el complex funerari emplaçat entre Luxor i la Vall dels Reis, just on començaria les prospeccions i excavacions el 1914 finançat per Lord Carnarvon i on ja a començament de segle havia treballat per a un altre mecenes, Theodore Davis, dels Estats Units d’Amèrica.

Tornant a l’escala descoberta, Carter, amb aquell entusiasme propi de l’arqueòleg carregat de paciència però dotat d’una fe indefallent, va treure terra i terra baixant esgraons, fins a trobar una paret que tapiava el pas. Allà va intuir i afirmar que era una tomba intacta. Va manar tornar a tapar l’escala i avisat de seguit Lord Carnarvon, aquest i la seva filla arribaven d’Anglaterra a la Vall dels Reis 20 dies després. L’endemà, el 24 de novembre, l’escala es va tornar a buidar de terra i aparegué, al mur que tapiava el recinte, el cartutx amb el nom en jeroglífic de Tutankamon. La joia de Carter i dels Carnavon, pare i filla, era desbordant i a la vegada amarada del neguit desvetllador d’imaginar què trobarien a l’altra banda de paret. I fou dos dies més tard, el 26 de novembre, quan Carter feu l’honor a Evelyn Carnarvon, d’acabar de fer el forat en un angle del mur emblanquinat de calç, amb un cisell que la seva padrina li havia regalat pel seus 17 anys acabats de complir. Amb l’obertura feta, tot just per poder passar un braç i el cap, a la llum d’una espelma, Howard Carter va respondre a la pregunta de Lord Carnarvon de si veia alguna cosa: “Sí, hi veig coses meravelloses!” L’obertura oficial seria el 29 de novembre, amb expectació i presencia de dignataris i autoritats egípcies.

Cent anys més tard, les meravelles de la tomba de Tutankamon encara ens meravellen. I també en aquesta celebració del centenari del descobriment, la figura de Howard Carter recupera el seu honor, algun cop menystingut fins i tot per alts responsables del patrimoni egipci, com l’egiptòleg Zahi Hawass, principal adalil de la conservació i recuperació del patrimoni dins i fora d’Egipte, que havia criticat Carter i titllat d’haver fet les coses amb poc mètode, el qual avui es disculpa i parla de Howard Carter com un gran arqueòleg que va fer bé les coses durant els treballs de recuperació i estudi del tresor de la tomba i de la mòmia de Tutankamon. (Penso ara i aquí en la figura eminent de mossèn Joan Serra Vilaró, que fa cent anys també exercia d’incansable arqueòleg a Catalunya i a vegades sense raó se’l titlla injustament de “no tenir mètode”.) Les tasques de Howard Carter i el seu equip durarien tres anys in situ i set anys més de catalogació i estudi dels prop de 5.000 objectes que contenia la tomba KV (Kings Valley) 62, en les dependències del Museu egipci del Caire, creat el 1902. No seria fins al 16 de febrer de 1923 que obririen la primera de les quatre capelles funeràries, cadascuna dins de l’altra, que contenien i a la vegada preservaven la tapa del sarcòfag i les tres tapes del taüt on reposava la mòmia de Tutankamon. Si havia de ser una feina entretinguda i complexa, que els sarcòfags i la visualització de la mòmia no serien possibles fins al novembre de 1925.

Celebrem el centenari de la descoberta de la tomba de Tutankamon amb els ulls ben oberts a tants actes i celebracions que a Egipte i a través dels mitjans de difusió tindran lloc i ens arribaran. I tenim deler de veure el Gran Museu Egipci, bastit nou de trinca ben a prop de les piràmides de Gizah, on en dues sales s’exposaran la totalitat de les peces de la tomba de Tutankamon, tret, és clar, del pesat sarcòfag de quarsita roja d’una sola peça amb el primer sarcòfag de fusta i la mòmia, exposada fora d’ell, vetllada per les pintures rituals de la cambra. Aquell és el lloc del seu repòs, que va ser guardat per un silenci sepulcral durant 3.247 anys i que ara en fa cent, Howard Carter va gosar pertorbar. Però això sí, ho va fer amb admiració i respecte, per a gaudi embadalit de les generacions futures.