Consultes

Els diaris, en paper o virtuals, acostumen a incloure preguntes als lectors sobre mil i una qüestions més o menys d’actualitat. Generalment, només en veure l’enunciat se’n pot deduir el resultat majoritari i només pot sobtar, si de cas, el percentatge de vots favorables o negatius –aquí, les abstencions no compten, perquè no s’expliciten. Són manifestacions, al cap i a la fi, sense el valor d’un sondeig sociològic rigorós, perquè hi pot haver campanyes interessades a acumular respostes en un sentit o en el contrari, instades per persones o grups, o bé acumulades per un mateix/a participant, repetint l’entrada quan els terminis mínims d’hores o dies ho tornen a permetre. Si es pregunta per l’acceptació d’una càrrega, com ara d’un impost, de ben segur que la majoria es pronunciarà en contra. Però si el que es demana és pel càstig a faltes i delictes, començant per les multes de trànsit, els suports seran massius. Ja va prevenir el notable que va rebre primer –i examinar– el tarannà d’aquest periodista nouvingut: “mira, diguin el que diguin, aquí només hi ha dreta i extrema dreta”. A hores d'ara sembla exagerat, per simplificador, però la realitat no és gaire lluny. Potser una demostració ha estat el clam majoritari en favor del control del vestuari d’escolars i estudiants, sobretot de nenes i noies. Queda dit que la valoració dels resultats d’aquestes consultes no passen d’orientatius, i encara. Perquè es corresponen, per començar, a una part del col·lectiu de lectors del mitjà concret, que acostuma a coincidir amb la ideologia, sinó també amb els interessos del que s’anomena “línia editorial” o, fins i tot, “llibre d’estil”. I això que aquí “la premsa” no arriba, ni de lluny, al nivell de radicalització, bel·ligerància i enfrontaments que es manifesta al sud del Runer, i potser s’ha d’agrair. Hi ha altres consultes que van més enllà de l’entreteniment –semblant al dels sudokus, mots encreuats i la resta dels que acostumen a situar-se en la secció especialitzada–, i són les que tenen conseqüències sobre la cosa pública. Per esmentar alguns d’aquests casos, recordem la pegunta als ciutadans que s’apropaven al complex d’Encamp i que van triar entre els diversos projectes del nou parc, o la més oberta, sobre la destinació d’una partida minoritària del pressupost parroquial o nacional. L’expressió màxima i decisiva per a un futur col·lectiu és el referèndum. Un polític del sud va prevenir contra la utilització de l’instrument tot advertint que “els referèndums els carrega el diable”, i és cert quan –no gaire sovint, això sí– la majoria ciutadana es manifesta contra la voluntat –intenció– de l’autoritat convocant. Més enllà dels resultats, de vegades es plantegen preguntes a la ciutadania sobre afers que no coneix prou bé, a vegades, que només són a l’abast d’experts, de científics. Potser un exemple recent és el referèndum –res menys– sobre la implantació o no del laboratori de la transnacional catalana Grífols a Ordino. L’oposició comunal el rebutja frontalment i demana la consulta vinculant i del màxim nivell a la ciutadania. Al darrere semblaria haver-hi una por més aviat ancestral, no meditada, de gairebé tot el que suposa novetat o canvi, sense clars arguments científics, tot i que d’aquests mai no en falten, en un sentit i en el contrari, algun cop segons qui subvenciona l’estudi o informe. D’altra banda, potser la majoria de les opinions sobre el cas seria una, o l’oposada, segons els participants fossin només de la par-ròquia prevista com a seu, o del conjunt de les Valls. Però el que val, a la fi, com acostumava a demanar l’enyorat Toni en aquest mateix espai, és: “i vostès què en pensen?”.