Les delimitacions dels rius d'Andorra

Tal dia com avui fa 40 anys, Andorra es va veure afectada per un dels desastres naturals de més importància del darrer segle, els aiguats del 1982. És per aquest motiu i amb l’esperit de commemorar aquell fatídic succés, que val la pena reflexionar sobre alguns aspectes relacionats amb els rius d’Andorra.

Des de temps antics, molts investigadors del camp de la hidrologia, la hidrografia i la hidràulica, han destinat grans esforços a estudiar els rius d’arreu, però en uns contexts de plana fluvial i, per tant, grans rius sempre relacionats amb zones on s’han concentrat poblacions i punts de gran vulnerabilitat. Els rius de muntanya han anat agafant protagonisme al llarg de les darreres dècades del segle XX tenint en compte la important superfície que cobreixen les muntanyes a tot el planeta. A Andorra, a diferència de moltes altres regions muntanyoses, podem presumir de disposar dels primers documents referents a delimitacions i estudi de rius de muntanya, amb més de 100 anys d’antiguitat.

El primer document oficial/estatal trobat i existent a les Valls d’Andorra amb referència a la regulació dels rius correspon a l’any 1893, en un decret del 2 de març en què se cita “Que les aygües públiques i generals pertany a aquesta Casa lo fer concessions per extraviarlas dels seus causes naturals”. És a partir del segle XX, concretament l’any 1939, quan trobem un primer document oficial amb el plantejament de delimitació d’ample de rius i el seu consegüent concepte de canes. Segons l’acord del Consell General del 2-11-1939, seguint l’esperit d’algunes sentències relacionades amb avingudes torrencials en temps antics, se’n desprèn una primera proposta de delimitació d’amples de rius, fetes pel Tribunal de Veedors d’Aigua. Els mesuratges eren amb una unitat anomenada cana. Les canes equivalien a 8 pams cada cana, és a dir, 1,55 metres. Aquests amples s’establien com la delimitació del riu segons la seva forma i dimensió, en definitiva, segons la seva morfologia, la qual entenem (des d’un vessant hidrològic-hidràulic) que havia estat modelada per un cabal ordinari o, com s’anomena tècnicament, “cabal dominant o formatiu”. Aquests cabals estadísticament s’ajusten a una franja de períodes de retorn (probabilitat d’ocurrència d’un succés determinat en un període determinat) d’entre 1,5 a 7 anys.

Aquest ample de canes històric s’ha verificat mitjançant models numèrics obtenint els resultats següents: a) De l’anàlisi comparativa (entre ample de canes històric i flux del model numèric) en termes de longitud de riu s’obté una coincidència de tota la xarxa hidrogràfica analitzada, del 82%; existeix, per tant, una clara coincidència entre els amples de definits històricament pels tribunals de veedoria i els cabals formatius associats a un període de retorn de 5 anys. Els amples de canes s’establien a través del coneixement popular i empíric dels rius per part de persones amb un vincle estret amb el territori (pagesos/ramaders, etc.), els quals no disposaven “en aquells temps” de les eines informàtiques, cartogràfiques i matemàtiques de què disposem avui dia, per la qual cosa encara és més remarcable aquell coneixement adquirit i forjat pel pas dels anys i transmès de generació en generació.

b) De l’anàlisi comparativa (entre ample de canes històric i flux del model numèric / associat a un període de retorn de 100 anys), s’obté l’existència d’importants problemes de desbordaments, assolint percentatges de vora el 73% de trams desbordats en l’anàlisi conjunta de tota la xarxa hidrogràfica analitzada, obtenint un total de 54,6 km de rius amb problemes de capacitat hidràulica associada a uns cabals extraordinaris assimilables als que van ocórrer l’any 1982.

40 anys després d’aquell 7 de novembre del 1982, cal emfatitzar com avui dia aquests resultats exposats encara donen fe del potencial perill dels rius d’Andorra. L’entorn andorrà en l'època de l’auge urbanístic dels darrers 30 anys fins ara no ha sabut crear unes sanes condicions de gestió del territori, socials i educatives prenent com a base del saber el respecte dels riscos torrencials, que any rere any ens afecten amb més o menys magnitud. Per contra, s’ha vist una creixent desafecció per l’estudi i les regulacions de tot el que es refereix als riscos i les seves cartografies (principalment, les dels torrents), entesos per la majoria com a fonts de problemes i devaluacions patrimonials.

L’aprovació d’una cartografia torrencial implica l’assumpció social que no existeix el risc nul pràcticament en cap punt del territori i menys en un territori de caràcter muntanyenc amb les evidències associades al canvi climàtic que s’estan constatant els últims anys, per tant, s’ha d’exposar amb claredat la transposició de les cartografies en mesures urbanístiques reals.

Vist l’ampli bagatge històric de què disposem dels nostres avantpassats, demostrable amb com s’ordenaven territorialment (on i com es construïen les cases pairals, les esglésies romàniques, la toponímia, etc.), caldria reprendre, en certa mesura, aquell empirisme i manera de fer, com una part del coneixement a tenir en compte dins el complex món de la hidràulica i els riscos naturals, per tal que les institucions i els tècnics responsables de la seva regulació puguin intervenir més valedorament en la presa de decisions. Decisions que sempre quedaran reconegudes com més gran sigui l’enteniment sobre la realitat física del territori, la història que ens precedeix, les necessitats dels andorrans i l’estructura socioeconòmica del país.

Per concloure aquest petit article, vull exposar una frase que espero que inviti a la reflexió: “El problema derivat dels cursos torrencials no està estrictament subjecte a la naturalesa i el seu funcionament, sinó en la relació que s’estableix entre aquests, el territori i els éssers humans que hi viuen.”

* Sergi Riba Porras, Doctor en enginyeria civil - Especialitat en hidràulica i hidrologia