El bosc del Moretó i la reserva de la biosfera

Els viatgers que surten o entren a Andorra pel Pas de la Casa i els esquiadors que van a gaudir de la neu reposen els ulls conscientment o inconscientment en l’extensa massa forestal, orientada a nord, que tothom coneix com el bosc del Moretó, situada entre el Tarter i Grau Roig. És una immensa catifa vegetal en pendent que es manté compacta i verge, flanquejada a dreta i esquerra per les àrees ja artificialitzades de les estacions d’esquí. És un reducte de natura impol·luta. Millor dit, era un reducte de natura impol·luta. Ja no ho és.

Una brutal esquinçada en diagonal ha trossejat la bella forest, ha trencat el delicat equilibri natural que s’havia mantingut incòlume al llarg dels segles: el bosc del Moretó com a símptoma de l’ús del territori al Principat. Sembla que la causa ha estat la construcció d’una nova línia elèctrica. No dubto de la transcendència del subministrament d’energia en les societats modernes, i encara més en les actuals circumstàncies. Però hi ha valors, en aquest cas valors ambientals i paisatgístics, que cal preservar a tota costa.

Són evidents els beneficis econòmics que ha procurat l’explotació del recurs neu als habitants de les valls. Tothom reconeix la bona praxi empresarial al llarg de les darreres dècades que ha encimbellat Andorra com un destí turístic d’hivern entre els més preuats. També és sabut que les empreses del sector turístic han d’oferir més i millors serveis per ser competitives. Tot això és veritat. Però crec honestament que el futur atractiu del país no ha de passar a partir d’ara per estendre més i més la superfície d’afectació dels terrenys verges. Joies com el bosc del Moretó no s’haurien d’haver desfigurat. Segur que hi havia alternatives.

Això ens porta a una reflexió sobre l’ordenament territorial. Hi ha moments en l’evolució de les societats en els quals s’han de prendre decisions valentes. Si sembla que finalment s’ha arribat a la convicció generalitzada que cal replantejar seriosament l’urbanisme a tot el país vista la desmesura de l’onada de construcció, ara és el moment de considerar la urgent conveniència d’ampliar la xarxa d’espais protegits lliures d’infraestructures i edificacions. De preservar els espais verges que queden. Una sàvia mesura, al meu entendre, seria instaurar una moratòria per a la creació de noves pistes d’esquí, que permeti un balanç objectiu i general sobre els límits dels espais destinats a rebre el turisme massiu. I una altra, aplicar rigoroses mesures d’impacte ambiental i paisatgístic a les noves grans infraestructures, com les línies elèctriques aèries. Aquest i no cap altre és l’esperit de les reserves de la biosfera. El temps per protegir amb eficàcia el medi físic muntanyenc s’acaba.

Deia Aldous Huxley que “potser la lliçó més gran de la història és que ningú ha après les lliçons de la història”.

* Joan Ganyet i Solé, Arquitecte