Estar en minoria

Alguns membres de famílies empresàries em plantegen si sent minoritaris val la pena continuar com a socis de l’empresa familiar. Un cop més la resposta és “depèn”. Si som una família empresària, tenim una voluntat de fer negocis junts i una motivació més enllà de la purament econòmica, la resposta pot ser una. Si som una empresa familiar, en la qual l’únic vincle és de sang i mercantil, la resposta pot ser una altra. En cas de vendre’s l’empresa, cadascun tirarà pel seu costat o encetarem nous projectes junts?

A les societats de capital el principi general és el d’una acció, un vot, i de decisions per majoria. Però a les empreses familiars no se sol votar, sinó més aviat prendre les decisions per consens. De totes maneres, és important recordar la possibilitat, molt poc aprofitada, de tenir accions amb vot i sense. Aquestes últimes tenen dret a un dividend preferent establert als estatuts, i en cas de no rebre’l adquireixen drets polítics.

El govern de la majoria no significa que les minories puguin ser menyspreades. La llei estableix uns drets per a les minories, que poden variar en funció del seu percentatge. I és rellevant que aquests drets els conegui tant la minoria com la majoria. Són drets d’informació, auditoria, participació en beneficis, igualtat de tracte, impugnació d’acords, separació de la societat i acció de responsabilitat, entre d’altres.

Però, a més a més de la perspectiva legal tenim la pràctica. Les minories poden decantar la balança. Poden tenir més poder del que correspon al seu percentatge. Valgui com a exemple el dels partits minoritaris sobre els governs de Catalunya i Espanya en molts moments. El dos per cent que permet adquirir la majoria absoluta pot valdre molt més que el que no ho permet. L’existència d’un soci minoritari pot ser, en principi, una garantia per evitar situacions de bloqueig. La qüestió essencial és quina actitud es té per part de tothom. De poder, de veure qui mana o de construcció de riquesa?

La meva recomanació a totes les famílies empresàries és que pactin un sistema que permeti la sortida, justa per a qui se’n va i viable per a l’empresa, dels socis. Perquè un dels pitjors càncers d’una família empresària és tenir socis en una gàbia, potser daurada, de la qual voldrien sortir i no poden fer-ho. Un soci minoritari emprenyat, en mans d’un bon advocat, pot fer la vida impossible a la majoria. I, a més a més, en una família empresària portar al trencament de la relació; fet que probablement no coincideix amb el desig dels predecessors.

Una qüestió que pot sorgir és la representació de la minoria als òrgans de govern. Si aquest és un consell d’administració, i el sistema és de representació proporcional, dependrà del nombre de consellers i del percentatge d’accions. Però si és una empresa familiar, la recomanació és que els consellers familiars (és bo que no tots ho siguin) siguin escollits per consens de tota la família i no en representació de branques o percentatges. A vegades recordo que és millor no estar als òrgans de govern, ja que els seus integrants poden tenir responsabilitat personal fins i tot per omissió en el deure de vigilància d’un ordenat empresari. I que el poder final recau en la junta d’accionistes.

Els drets de la majoria finalitzen on comencen els de les minories. La majoria ha de ser empàtica i tractar la minoria com li agradaria ser tractada si estigués al seu lloc. Una societat ben gestionada respecta i cuida les minories.

* Jordi Tarragona, Conseller de famílies empresàries