Vera lliçó de Mancuso i lluna a la Gonarda

El professor Stefano Mancuso iniciava la seva conferència a la sala d’actes del comú d’Escaldes fent-nos veure, o advertint, la magnitud del regne vegetal en el conjunt dels éssers vius del planeta Terra. Va venir a dir que, distrets en el món animal, en la mobilitat motora dels cossos i en el seu desplaçament, l’espècie humana, és a dir, nosaltres, tendim a mirar les plantes i el arbres com a éssers inferiors, mancats dels elements intel·ligents associats a la primacia dels animals, més concretament dels mamífers, dotats de cervell, d’òrgan de pensament. Si els assistents a la seva lliçó de dimarts hi anàvem disposats a escoltar com i de quina manera se les arreglen les plantes per funcionar “de manera intel·ligent”, quins són els seus ressorts neurobiològics estudiats i proposats pel professor Mancuso, botànic pioner a investigar la capacitat sensorial dels vegetals, de seguit vam poder notar, i amb gust, que la seva intenció era fer-nos un apunt bàsic de les qualitats intel·ligents de les plantes per tot seguit entrar de ple a valorar la seva importància a fer possible la vida en el nostre planeta. La fotografia de la Terra, presa a final dels anys seixanta, concretament el dia 24 de desembre de 1968, des de la nau Apolo 8, la primera missió tripulada en fer la circumval·lació a la Lluna, li va servir per dir-nos fins a quin punt la noció global que tenim de la biosfera terrestre fa poc més de mig segle que ens acompanya i que en la fotografia de la Terra, a color, envoltat del blanc dels núvols, hi destaca el blau dels mars i el verd de les masses vegetals compartint el color marró, color de terra, dels continents.

Aquella primera sortida de la Terra, observada sobrevolant la superfície lunar que ens queda a primer terme, talment com la fascinant sortida diària del Sol, va suposar un obrir els ulls i la consciència de l’espècie humana al conjunt de l’esfera terrestre, vista com un tot interrelacionat. I va ser aquella imatge, potser abans mig entrellucada en somnis, però mai contemplada en viu fins a aleshores, la motivadora de pensaments i de reflexions. Mirant-se aquella fotografia de la Terra, hi va haver ments humanes preclares, despertes, similars en tarannà al del professor Mancuso, sensibles a les evidents agressions de l’era dels combustibles fòssils –que ja patien les àrees industrialitzades, en forma de contaminació atmosfèrica i de carregues pol·luents tants a les aigües continentals com marines–, ments mogudes a reflexionar si l’espècie humana, amb totes les seves virtuts però sobretot amb el seu comportament depredador, seria capaç d’adonar-se del mal produït al planeta Terra amb les emissions contaminants escampades arreu; si era conscient dels perjudicis ambientals de les desforestacions a mata rasa de les selves tropicals amazòniques i africanes; si podria dormir tranquil permetent convertir els rius, els llacs, els mars i els oceans en abocadors i clavegueres. Mig segle enrere, amb la marxa directa posada cap a la voràgine extractiva, l’escalfament global encara no s’havia manifestat. Però per sort, algunes veus van eixir i van saber dir: no anem bé. Intuïen greus problemes per al pervenir de la vida al planeta. Recordem els avisos de l’oceanògraf Jacques Cousteau, capficat a la Cimera de Rio de 1992, pel creixement demogràfic i l’alimentació en detriment de les masses forestals; o la labor sensibilitzadora a Espanya de Félix Rodríguez de la Fuente, en pro de la biodiversitat animal i vegetal. D’ell és la frase, tan encertada, per entendre justament la transcendència de la fotografia de la Terra des de la Lluna: “La llegada del hombre a la Luna queda en un segundo plano cuándo lo realmente fascinante es el poder descubrir, contemplar de lejos la Tierra.”

El professor Mancuso, sense embuts, a raig, ens va venir a dir ben clar que el planeta dels vegetals, i no dels animals, salvarà la vida en conjunt de la Terra. Que l’escalfament global, produït per les emissions de diòxid de carboni, només es podrà compensar, més enllà, és clar, de reduir emissions, amb un increment de la superfície forestal, plantant arbres i arbres com mai s’ha fet, per així captar el carboni i evitar l’augment de temperatura i els desequilibris climàtics, amb totes les afectacions negatives que suposa a l’agricultura i als recursos hídrics. I si la malaptesa, el no saber aprendre i reaccionar, l’estupidesa humana (ho va repetir molts cops) fa desaparèixer les selves tropicals, les que capturen més CO2, degut a l’activitat de la seva gran massa forestal i a la rica composició en microorganismes del seus sòls, les conseqüències en l’àmbit mundial poden ser catastròfiques. Com ho poden ser, afegim, les carregues contaminants que malmeten la vida dels mars i dels oceans, que no podem oblidar són també grans receptors de CO2, els quals, gràcies a les algues, poden arribar a capturar tant diòxid de carboni com totes les masses forestals continentals.

En sortir de la lliçó, de la vera lliçó del professor Stefano Mancuso, que serà recordada en l’aposta per aconseguir una major sensibilitat mediambiental del Principat d’Andorra, vam fer cap a la Gonarda a veure la Lluna plena. Passaven rabents els núvols empesos per l’aire de ponent en direcció a Casamanya. Ella, ens mirava rodona i lluminosa emplaçada sobre el coll d’Ordino i quan l’esfilagarsat tel blanquinós del núvol s’esvania, la claror, ja molt viva, repuntava encara amb més resplendor i ens il·luminava del tot les cares, la figura humana, el prat, les freixes, els beços, els pins, les mates de boix, l’herba, la molsa, les falgueres i les roques de la Gonarda. Ben mirat, vista des de la Lluna que ens mirava, la Terra de què ens havia parlat el professor Mancuso, el planeta de les plantes, com en diu ell.