Norma

Una altra vegada –no és la primera i tan de bo sigui l’última– llegim l’entrada al Consell d’una “Llei de mitjans de comunicació”. Com altres vegades i arreu, el propòsit anunciat del text és afavorir i fomentar l’existència i pervivència d’aquestes eines indispensables de la democràcia, segons el reconeixement universal dels teòrics.

No és cert que siguin “el quart poder”, com es va arribar a dir. Ho saben –sabem-mol bé els autors de tantes crítiques i suggeriments, fins i tot les més positives, que cap autoritat o poder ha assumit i fet efectives.

Per molt bona voluntat que hi posin els legisladors, per molt que els vulguin afavorir, els textos resultants més aviat acaben limitant el dret constitucional a la llibertat d’expressió. Per això ja fa dècades, potser segles, que al sud del Runer van sentenciar: “La millor llei de premsa és la que no existeix”.

En el primer món fa temps –en alguns llocs no tants anys– que es va abolir tota mena de censura prèvia a les informacions i opinions. Resten, això sí i sembla coherent amb els sistemes, els codis penals que especifiquen com a delictes les injúries, calúmnies, i intromissions il·legítimes en les intimitats, entre d’altres.

Es podrien afegir les fake news, les notícies falses, simplement les mentides? Pot ser, però és molt alt el risc de fer pagar justos per pecadors. Perquè les lleis no jutgen mai intencions, sinó fets. I encara. No fa gaire hem vist com informacions falses a Espanya que perjudicaven amb falsedat persones d’un cert espectre polític s’han deixat de perseguir, perquè les fonts d’on procedien, oficials i comprovades, eren “fiables”. Dit d’una altra manera, no s’han imputat els suposadament enganyats per “venedors –o compradors– de motos”, tot i que de vegades semblin fidels seguidor de la vella consigna: “No deixis que la veritable notícia t’espatlli un bon titular”.

Per afavorir els mitjans, el més fàcil segur és la subvenció, depenent del servei comprovat de cada un d’aquests vehicles a la societat. Començant per l’idioma oficial, aquí general, gairebé omnipresent, i no com a establiments comercials i altres llocs públics, on hem llegit que continua a la baixa –i ja venia de molt a baix– tot i la llei de la llengua, tan abundantment divulgada. I el que encara és més greu, continua la pèrdua de l’ús social.

Caldrà veure el text concret i complet del nou projecte –o proposició– de la iniciativa anunciada i seguir el debat a un Consell on no abunden els experts ni estudiosos de la matèria. D’entrada, amb només la divulgació del propòsit, a molts dels professionals de la comunicació, i a l’Associació que intenta agrupar-los, els haurà –ens haurà– “pujat la mosca al nas”, com es diu.

Si no cal fer un judici d’intencions a ningú que expliqui una realitat tal com la veu, equivocadament o no, tampoc cal malfiar-se de la voluntat dels legítims encarregats de fabricar les normes.

És cert que moltes lleis d’aquest país semblen fetes perquè ningú les compleixi. I, de fet, semblen aplicar-les la fòtmula de les Juntes Generals de Biscaia, una mena de Consell de la Terra a la basca, per rebutjar una norma dimanant de la Corona espanyola, posant-se el president el paper al cap: “S’acata, però no es compleix”.

Tant de bo els comunicadors d’aquestes valls puguessin –puguem– aplicar aquella figura del protoparlamentarisme biscaí. Tant de bo els comunicadors d’aquest país puguessin –puguem– aplicar aquella fórmula del “passi foral”. Però sembla que no serà així. I repetirem una vegada més: “Senyors consellers, per si no ho heu llegit, la millor llei de premsa –actualment, de mitjans de comunicació– és la que no existeix”.