Democràcia; ens cal un altre renaixement (I)

Democràcia és una paraula que usem sovint sense prestar atenció al seu significat, perquè creiem conèixer-la. El seu significat original l’hem àmpliament modificat, alterat, distorsionat amb intencions demagògiques i interessades. Estem en dret de demanar-nos quin nivell de democràcia tenim a les nostres societats occidentals, i més precisament al nostre petit país. Quins límits i quines conseqüències tenen els règims representatius que denominem erròniament democràcies? Preguntes de màxima importància en vista als canvis futurs econòmics i socials de les nostres societats en les dècades vinents.

“La nostra constitució es diu democràcia perquè el poder és en mans no d’una minoria sinó del poble tot sencer”, deia Pèricles, segons Tucídides, ara fa uns 2.500 anys a Atenes. Efectivament la paraula democràcia prové del grec antic, on demos significat poble i kratos, el poder. A la Vikipèdia podem llegir: “La democràcia es una forma d’organització de la vida pública, en la qual les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa”. Fins i tot a la Constitució francesa, en l’Art.2 (De la sobirania ) hi posa: “ El seu principi és: el govern del poble, pel poble i per al poble”. Si el poder es concentra en mans d’uns pocs se’n diu aristocràcia (encara que sigui elegida) o oligarquia. Actualment dubto si una plutocràcia (poder dels més rics) no seria més adient per qualificar les nostres societats. Fem el greu error de confondre eleccions amb democràcia. El que fa que un sistema sigui democràtic és ben clar; el poder es “del poble tot sencer” i s’exerceix de forma “directa”.

Si el segle de les llums (XVIII) va donar per fruit les llibertats individuals (declaració dels drets de l’home), la revolució va permetre que els burgesos (propietaris dels mitjans de producció i terratinents) segrestessinn les llibertats col·lectives, en denegar l’accés directe del poble al poder. L’exercici del poder és exclusiu dels representants: “Els ciutadans que nomenen representants renuncien i han de renunciar a fer ells mateixos la Llei; no tenen cap voluntat particular per imposar. Si dictessin les voluntats, França ja no seria aquest Estat representatiu; seria un Estat democràtic (i França no ho és), el poble només pot parlar, només pot actuar a través dels seus representants” (Sieyés, Discurs del 7 de setembre del 1789, un dels pensadors més influents de la revolució francesa). Ho tenim clar, oi? Com es diu vulgarment, si les eleccions poguessin canviar res, estarien prohibides.

Amb el sistema actual de política-mercat que anomenem “democràcies liberals”, qui es pot permetre campanyes de propaganda, qui té contactes (anomenem-ho favors) i qui té ajudes privades obté més clients. Perdó, electors. No podem parlar de ciutadans sinó d’electors, els ciutadans fan ells mateixos les Lleis. I això sense comptar amb la perpètua guerra de partits que crea a cada elecció guanyadors i perdedors però on ningú es demana si el poble en surt beneficiat. Mana l’interès partidista lluny de la recerca de la veritat, de la justícia, del bé comú, subratllava la filòsofa Simone Weil (1909-1943 França). Penseu que les Lleis serien les mateixes si el poble tingués la darrera paraula? En fiscalitat, en salut pública, en les pensions, la propietat privada, la gestió de les empreses? Els avenços socials s’han obtingut realment al carrer sota les càrregues policials, el lloc reservat al poble.

Si analitzem la tendència de la participació electoral, veiem clarament com del poble es desinteressa del circ polític. Voti el que voti el poble, no podrà dir-hi res i no té cap mitjà de control sobre els representants. És com firmar un xec en blanc cada 4 anys. Tant de dretes com d’esquerres, la norma és sobretot no donar el poder al poble. Ho vam comprovar el 1937 a Espanya quan els comunistes i totes les democràcies liberals van preferir que guanyés una dictadura abans de donar el poder al poble. Ho vam tornar a comprovar el 2005 a França en ocasió del referèndum sobre la Constitució europea (Tractat De Roma II); el 54,68 % dels electors la va rebutjar.

No passa res, l’1% va crear un nou tractat; el Tractat de Lisboa. “Les eines són exactament les mateixes. Sols l’ordre ha estat canviat dins la caixa d’eines. La caixa mateixa ha estat redecorada”, deia l’antic President V. Giscard d’Estaing sobre la diferència entre els 2 tractats. Doncs el 4 de febrer del 2008 (a Versailles, tot un símbol) el Congrés (no el poble) modificà la constitució perquè el Parlament (no el poble) pogués ratificar 4 dies més tard (el 8 de febrer) el Tractat de Lisboa (o versió remasteritzada del tractat Roma II).

És un cas d’escola. El poble pot triar la pel·lícula de Netflix que més li agrada o l’equip de futbol del seu gust però les coses importants són cosa de l’1%. L’aristocràcia elegida. “Hem conquerit el sufragi universal, ens queda conquerir la sobirania popular”, deia amb encert Jean Jaurès (cofundador i president del Partit Socialista Francès el 1902).