Democràcia; ens cal un altre renaixement (i II)

I a Andorra, què tenim? Després de repassar la Constitució i malgrat marcar que “La sobirania resideix en el poble andorrà [...]” (Art. 1), al poble li queda el dret de sufragi (Art. 24) i... res més. Cap altre mecanisme de participació directa, ni de control directe. Res. Cap obligació per als elegits de complir les seves promeses, cap possibilitat de revocar un representant per mancament al seu mandat, cap responsabilitat exigida, cap possibilitat de triar els candidats (sinó llistes), cap prohibició d’ajuda particular als candidats (per evitar tornar favors un cop elegits), etc. En resum, cap poder al poble. Si no seríem una democràcia. Hem pogut apreciar clarament la falta de consulta del poble sobre totes les decisions tant en l’àmbit nacional com parroquial. Temes no en falten; torres de pisos, laboratori P3 de Grifols, concessions de terreny parroquials, telecabines, inversions milionàries... La consulta vinculant no entra en els plans de cap elegit. Cap. L’única participació ciutadana fa quasi 30 anys, el 1993, per ratificar la Constitució. Ridícul. Per als més escèptics, sols recordo que un país com Suïssa (país amb el qual compartim moltes característiques, com les muntanyes, la neutralitat, el secret bancari, etc.) tenen dos tipus de referèndums d’iniciativa ciutadana (a part del de ratificació constitucional); amb 50.000 signatures (un 0,9% dels cens) es poden presentar lleis a consulta popular (i vinculant) i, d’altra banda, el referèndum facultatiu permet que amb 100.000 signatures (1,8% del cens) es pugui tirar enrere una llei (dins dels 100 dies després de la seva aprovació). Regularment es consulta la ciutadania per a tot tipus de decisions. La seva història és diferent de la nostra però bé l’imitem en d’altres aspectes, per què no en la democràcia?

És evident que hi ha sistemes com el rus o el xinès, anomenats democràtics, molt pitjors que el nostre. Hi coincideixo plenament, almenys ens queda la llibertat individual. Però és importantíssim avui dia omplir de sentit la paraula democràcia. Els futurs canvis inexorables en les nostres societats, per topar amb els límits físics del nostre planeta, crearan períodes d’inestabilitats de tot tipus. Crisis que són ter­reny abonat per a derives de caràcter autoritàries, on el populisme i la demagògia anuncien la fi de totes les llibertats. Donar el poder legítim de decisió i de control al poble, és a dir, a cadascú de nosaltres, és la millor manera d’evitar el món descrit en el llibre 1984, de G. Orwell. Un món que malauradament ja ha començat. Si gràcies a les llums del Renaixement (del segle XVI al XVIII) es van abolir els privilegis de la reialesa amb una revolució, ara necessitem un altre renaixement per fer del Poble l’autèntic sobirà, amb una evolució. Una garantia per a totes les llibertats, individuals i col·lectives.

Espero, potser de manera ingènua, que alguna candidatura a les pròximes eleccions presenti modificacions constitucionals en aquest sentit en el seu programa electoral. Què voleu, a defecte de creure en divinitats, tinc la feblesa de creure en les persones. Difícilment ho faríem pitjor que els nostres representants, almenys el poble podria defensar els seus interessos, és a dir, el bé comú. Perquè la llibertat individual de poc serveix sense la llibertat col·lectiva, de la mateixa manera que la llibertat d’expressió queda muda sense la llibertat de pensament, i aquesta, amics meus, fa anys que ens l’han segrestat.