La meva sogra

6 amics sopem plegats. Edats entre els 50 i els 60. És el mateix restaurant on 15 anys abans hauríem preparat el cos per al següent pas nocturn a base de contingut espirituós variat. Els sopars fa uns anys eren una centrada que després havia de ser rematada en un local nocturn. Ara el tema és diferent. Ho són les cares, els cossos per dins i per fora i el cabell. O n’hi ha menys, o és més blanc o algun en té de nous perquè se n’ha posat a Turquia. I la trobada flueix a base de velles i de noves discussions que tenen menys força de la que tenien abans. Som mosqueters encara, però ni riem tan fort, ni anem morrejant de flor en flor, ni rotem salvatgement com acostumàvem a fer. I, sobretot, tenim tendència a pensar que hem estat més importants del que ho hem estat en realitat. Si també us passa, segurament sou periodistes o ho hauríeu d’haver estat. Xerrem els 6 plegats molta estona i de mica en mica ens anem dispersant amb el qui tenim al costat. Algun (jo) s’estira més del compte amb els xopets d’orujo i sap que l’endemà a la feina ho pagarà amb un mal de cap terrible, però val la pena discutir (i perdre) amb l’inexorable pas del temps. Aquell que et recorda sempre el que has estat i el que no fins a aquell precís instant en què et veus als ulls dels teus amics i sents que per a ells ets important. I t’adones que, a pesar dels centenars d’errors comesos, algun triomf et pots apuntar. Estem contents d’estar junts. Punt final. Ens estimem i ens acceptem a pesar de tenir a veure el mateix que un ou amb una castanya. Tenim futur perquè vam tenir un molt bon passat.

Un bon dia del 2002 (més o menys, no recordo) el Toni Far-rero em va proposar d’escriure a la contraportada del Diari. Els faltava una columna i me la va demanar a mi. Vaig estar escrivint a la contra del Diari més de 10 anys i vaig fer un llibre i tot de les menys dolentes, que em va servir per donar menjar al meu ego de manera força satisfactòria. El dia que presentes un llibre i et poses a fer dedicatòries et sents emparentat amb Sallinger imparablement. Dura una estona, no patiu. Sigui com sigui, durant molt temps vaig fer la columna dels divendres i ha estat una de les millors experiències de la meva vida.

Atenció. Gir argumental.

Per algun motiu que se m’escapa i estant perfectament equipat per al contrari, tinc una part rància. Les meves inseguretats (no vaig al psicòleg perquè aguantar les meves merdes no està pagat, ningú no s’ho mereix, això) de tant de tant fan que sigui impermeable a les mostres d’afecte. No passa sempre. Però passa. Encara avui. La meva família política és igual que la meva dona, Gemma Casals. Gent positiva que gaudeix del més mínim detall sempre que estiguin junts. I és tanta la normalitat i la franquesa de la relació que tenen que, molt més abans que ara, aquesta llum m’encegava perquè la meva part gòtica sempre treu la mà per saludar en un moment o altre. I he estat capaç de passar-me hores sense parlar en reunions dels Casals Juclà. Observant una foto d’aquestes trobades trobareu el carallot fàcilment i és el que està escrivint això. I per què? Ni idea, però ja està fet. La meva sogra, Mercè, durant tots aquests anys em dedicava un munt d’atencions que no sempre vaig correspondre com mereixien l’afecte i la curiositat amb què me les feia arribar (és el que té comportar-se com un carallot). Curiositat perquè ella, una dona de la postguerra enfilada per un destí que mai se sap si l’has triat o ell a tu, hauria estat una gran periodista i no va poder perquè va haver de ser, i ho va aconseguir, una gran mare. La meva sogra, Mercè Juclà, va morir el mes d’abril passat. Una mica més d’un any després que el seu home, Josep. La meva dona i la seva germana Carme s’han dedicat des d’aleshores a anar fent feina d’arxiu de la casa dels pares. Una vida d’afectes, però també d’objectes. Alguns van a la brossa amb una llàgrima als ulls, la majoria, i alguns es conserven. La Gemma va aparèixer a casa deu fer un parell de mesos amb un tupper de plàstic (sí, sí, un tupper) ple de papers. A dins hi havia les meves columnes del Diari de més d’una dècada. Durant tot aquell temps la meva sogra comprava el Diari d’Andorra cada divendres al quiosc del passeig a la Seu, retallava la columna que havia escrit el carallot del nuvi de la seva filla petita i la guardava. Mai ho vaig saber fins que les vaig veure allà totes juntes. En vaig llegir unes quantes i més enllà de comprovar com un pot ser molt idiota als 30 i encara més als 40, el que més il·lusió em feia era imaginar-me la meva sogra retallant el paper i guardant-lo.

Acabo.

Els ulls dels meus amics quan em miren, la meva sogra retallant les columnes, i tot allò que em pugui recordar que he estat capaç de sembrar afectes durant els 53 anys que fa que volto per aquí és la meva paga al final del dia. I la vostra, no ho dubteu ni un instant. I, disculpeu, em posaré kennedyà per rematar aquest article. No és el primer cop que ho dic, però no em fa res insistir-hi. Les persones que tenen la capacitat de prendre decisions directes basades en la generositat ara tenen una excel·lent oportunitat de fer-ho. Si ets propietari de pisos de lloguer, és el moment d’abaixar el preu sense vigilar si el de la vora ho fa o no. Per què? Perquè un dia et podràs mirar en els ulls del teu país i veure el que veia jo en els de la meva sogra.