La política i la malaltia del poder anomenada síndrome d'Hubris

Pèrdua del sentit de la realitat, omnipotència, intolerància i rebuig a la contradicció, supèrbia, exageració del comportament degut a l’ego sobredimensionat, accions desmesurades i arbitràries que no corresponen a la realitat, obsessió per la pròpia imatge i abús de poder... Aquests serien alguns dels símptomes d’una malaltia mental vinculada a l’exercici del poder, la síndrome d’Hubris.

És interessant saber d’on ve la paraula Hubris. Ve de l’antiga Grècia. Efectivament, en les tragèdies, la síndrome d’Hubris permet a l’heroi narrar les seves grans èpiques ascendint al rang dels déus. Una cosa l’atura: la deessa de la venjança, Nèmesi. Hubris es refereix, doncs, a la desmesura induïda pel poder i les seves desastroses conseqüències.

En la política, molt sovint, veiem, amb molta pena, com el poder pot canviar les persones o com el poder revela la veritable personalitat de la gent. És molt trist constatar l’expressió d’algunes símptomes d’aquesta malaltia del poder com ho vaig dir a la sessió parlamentària del 10 de novembre del 2022. És curiós constatar moments de grans tensions i de crispació a les sessions parlamentàries quan un(a) consell(era) general, elegit(da) pel poble, posa a sobre de la taula una disfunció del sistema. Sobta veure l’energia gastada per una part de l’executiu per dir que tot és perfecte i que es gestiona “tot” de manera excel·lent amb l’obsessió de penjar-se les medalles. També sorprèn veure el menyspreu i la falta de respecte d’una part de l’executiu pels consellers de l’oposició. Quantes vegades hem sentit en plena sessió riure o burles just al moment on un(a) consell(era) explicava un fet preocupant a la cambra com a representant del poble.

Podríem fer una analogia entre les sessions de control i els partits de futbol: “A veure quin equip marca més gols” o també l’arena dels gladiadors “a veure qui talla més caps”. És una llàstima, sobretot en moments difícils. Les sessions de control de Govern haurien de servir a l’executiu per prendre bona nota de les disfuncions del sistema per tal de trobar-hi solucions. Cal ser conscient dels problemes per solucionar-los. Res és perfecte, tot és millorable. Quan l’executiu constata que una consellera o un conseller general tenia raó d’alertar sobre un tema concret, ja la situació està molt gangrenada i és molt difícil d’arreglar. Recordem el trist episodi dels sanitaris i dels familiars dels residents d’El Cedre l’any 2019 i 2020.

Cal tenir present que vivim en un Coprincipat parlamentari, on les conselleres o els consellers generals han de fer una gran tasca: controlar i impulsar l’acció de Govern, defensar l’interès general i els ciutadans. No oblidem que el Consell General està per sobre de l’executiu en el nostre model d’Estat. No oblidem que són els consellers i les conselleres generals, els representants i la veu del poble. No oblidem que són ells que haurien de representar el contrapoder, inclús els consellers de la majoria, deixant de banda la disciplina de partit. Combregar amb tot, fer excessivament confiança en l’executiu, té i tindrà conseqüències. Tot­hom pot fer errors, és humà fer errors. El problema és el fet de no rectificar els errors sabent que hi ha hagut equivocació. En política, el mea culpa és quasi inexistent i la frase rectificar és de savis no s’aplica quasi mai, per desgràcia. La rectificació d’una acció o d’una decisió política és poc freqüent, probablement per culpa de l’ego o de vegades per la maleïda síndrome d’Hubris.

La desafecció electoral ve d’aquí. De les suspicàcies de l’abús de poder, dels interessos creats al país des de fa molts anys, de l’amiguisme, de les injustícies viscudes per culpa de les disfuncions del sistema, de la manca d’accions polítiques que donen qualitat de vida als ciutadans i del fet que la classe política se sent intocable.

És per aquest motiu que vam crear un nou partit polític, Andorra Endavant, assumint els atacs reiterats de tota banda i fent sacrificis personals, per tal que els descontents amb el sistema i els abstencionistes se sentissin representats. Volem una Andorra justa i forta per als nostres fills i nets.

Des d’Andorra Endavant volem un canvi i donar el poder al poble via referèndums freqüents. Com deia Abraham Lincoln, “la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble”.