Remenar el sarró

Quan preguntem a qualsevol nen quina edat té ens respon orgullós i amb agilitat el nombre exacte. El mateix passa quan preguntem a la gent gran, inclús sovint ens la diuen sense que la demanem. Tant al primer com últim terç de la vida l’edat ens omple d’orgull.

Anar sumant anys al primer terç de vida és sinònim que ens anem fent grans i cada vegada som més forts, més capaços i tenim més opcions. Fer-ho a l’últim terç és sinònim que hem resistit, som supervivents i encara estem forts per sumar-ne uns quants més.

Però és curiós com sovint no succeeix el mateix durant el segon terç de les nostres vides. Durant aquests anys que podríem situar entre els trenta-cinc i els seixanta, la nostra edat esdevé un tabú del qual no volem saber res, perquè ens situa davant d’un mirall incòmode del qual intentem defugir. Això deu voler dir-nos alguna cosa.

N’hi ha qui neix amb un pa sota el braç, uns altres que no, però tots naixem amb un sarró que anem omplint durant la vida de decepcions, ferides, traïcions, desenganys, equivocacions... i també de moltíssimes coses bones, però aquestes no pesen, no ens aplanen, no ocupen lloc al sarró.

Així, els nens i els adolescents habitualment poden dur sense esforç la càrrega del seu sarró, encara és mig buit i no els fa nosa. Socialment no es mostren selectius, no es protegeixen, no es fan gaire mal entre ells, veuen el món com un indret per explorar i compartir, i les diferències, sempre presents, no són mai cap problema.

Ho vaig viure quan amb trenta-tres anys vaig tornar a la universitat i vaig passar un temps rodejat d’adolescents d’entre divuit i vint anys. Tots ells diferents, amb els seus propis caràcters, valors i criteris, però al mateix temps formaven un grup en què el mínim denominador comú era conviure plegats i en ell tots s’hi trobaven.

Al segon terç, en canvi, el sarró ja pesa força, ja es fa més feixuc portar-lo, i és en aquestes franges d’edat on surten els graus més bèsties de la imbe­cil·litat humana, on socialment ens mostrem altament selectius, on ens protegim tant que no dubtem ni un moment a fer mal amb indiferència al primer que ens sacsegi el més mínim, on tenim (o creiem tenir) tants problemes que no volem saber res dels problemes dels altres i ens tornem altament egoistes.

L’habitual és que als quaranta tinguem la nostra pròpia bombolla social de la gent que hem anat triant al llarg dels anys. Si és així, no som gaire conscients d’aquest canvi, doncs tampoc acostumem a sortir gaire dels nostres cercles, i el que coneixem fa tants anys que ho coneixem que ens hi trobem relaxats, tot i les discrepàncies. Ara bé, quan et plantes amb quaranta i pretens crear-te cercle, veus que ja no és tan fàcil tot plegat.

Quan ens apropem a algú amb vint anys és perquè som simpàtics i tothom ens acull per aquella o una altra qualitat que tenim. Quan ens apropem a algú amb quaranta és perquè alguna cosa pretenem i generem desconfiança, si més no, veiem que la gent es posa en alerta, i ens busquem els defectes, que de tenir-ne tots en tenim.

El que a la vintena era tot tan fàcil, al segon terç de la vida es converteix en un Vietnam. Es converteix en una lluita de contraris i d’interessos. De contraris perquè quan s’observa alguna característica que ja duem al sarró jutgem i desapareixem a les primeres de canvi, i d’interessos perquè ja no romanem oberts a l’espera de què hi trobem, sinó que tan sols es busca allò que creiem que ens interessa.

Misteriosament, tot això sembla que desapareix a l’últim terç de vida. No en puc parlar gaire, ja que encara no hi he arribat, però observant, sembla que el sarró s’hagi foradat, bé per cansament, bé per resignació, o pel que sigui, i es produeix una alliberació que deriva en una relaxació envers allò social, i deixem de treure les dents (les poques que queden), potser es rondina més, però ja no es claven queixalades a tort i a dret.

Potser, si prenem la valentia de parar, remenar el sarró a veure què hi portem i pensar com de tot allò en podem treure aprenentatges positius, aconseguirem alleugerar càrrega durant el segon terç de vida.

Aprenentatges positius vol dir assimilar que potser ens hem equivocat, i saber reconèixer la nostra part de culpa quan així hagi estat, alhora que exculpar-nos quan les ferides provinguin de l’atzar o tinguin l’origen en un altre.

Aprendre no vol dir iniciar una lluita de contraris. Si hem estat bondadosos i no ens ha anat bé, la solució no és tornar-nos dolents. Si hem confiat i ens han traït, la solució no és tornar-nos desconfiats. Si ens hem adaptat i ens han pujat a la esquena, la solució no és tornar-nos rígids.

La solució... és personal, intransferible, jo ja tinc prou feina remenant el meu propi sarró. A l’únic que encoratjo és a parar i remenar. Ens farà mal, però ens farà bé.