La tribuna
Concordances polítiques
La gent de Concòrdia s’entaulen formalment a la taula de la política andorrana
Dijous al vespre el nou partit polític Concòrdia elegia el seu comitè executiu, amb la presidència bicèfala d’Olalla Losada i de Cerni Cairat. A la vegada, escollien com a candidat a cap de Govern a les properes eleccions generals Cerni Escalé. La gent de Concòrdia, doncs, s’entaulen formalment a la taula de la política andorrana, previ pas per allò que se’n diu moviment polític, una mena de cenacle on les idees i els pensaments afloren (fa anys se’n deia pluja d’idees) i si hi ha bona sintonia entre els presents, d’aquí a fer el pas cap a una formació política reglada no hi ha res. Ara se les hauran de veure amb la resta de partits a la campanya electoral i si obtenen representació, també al Consell General, que és on s’ha d’afrontar la realitat de les coses, és a dir, la praxi política, l’acció legislativa enllaçada amb l’acció executiva del Govern, més enllà de les idees i pensaments explicitats en camp propi, on teòricament la línia filosòfica i ideològica te la compra tothom.
L’aparició de Concòrdia em porta a girar la vista trenta-un anys enrere i recordar una iniciativa de pensament i reflexió sorgida també d’un grup de jovent andorrà estudiant a Barcelona amb inquietuds socials i compromesos amb el futur d’Andorra (la pluja d’idees és d’aquelles vetllades). El ressò que va tenir el Grup de Debat, que així s’anomenà, fou notori, i les sessions de debat públiques, amb persones vinculades a la vida social, econòmica i política andorrana van omplir de gom a gom el Centre de Congressos d’Andorra la Vella. Eren els anys de redacció de la Constitució, previs a la seva aprovació el 1993 i la caldera de la política andorrana feia xup-xup, sense arribar a bullir i vessar, amb les diferents tendències polítiques atents a allò que passava i a allò que vindria. Probablement si el Grup de Debat que després de la Constitució es va dissoldre, s’hagués donat en el moment actual, amb més maduresa democràtica i consolidació de partits, hauria derivat cap a un partit nou. De fet, el 1993 naixia Iniciativa Democràtica Nacional (IDN), amb el Vicenç Mateu i el Vicenç Alay com a puntes de llança i amb representació al Consell General amb el 15% dels vots. Els Vicentets, com amb bon humor se’ls anomenava, van suposar una entrada d’aire nou i fresc a la política andorrana, amb les primeres aportacions clarament enfocades, per exemple, a la protecció del medi ambient.
Trenta anys després la consolidació dels blocs tradicionals de dreta, centre i esquerra és un fet. Escissions, fusions i canvis de bàndol han dotat al corpus polític andorrà d’un equilibri estable, malgrat tots els capgirells i balls de noms sobretot pel que fa a les formacions parroquials. Precisament, IDN va sorgir com a formació nacional i va entrar al Consell. Ara Concòrdia sembla que va per aquest camí, pel de presentar només llista nacional, sense voler provar les parroquials. Veurem com desembarquen a la campanya i quines són les seves propostes, perquè una cosa són les inquietuds, les reflexions i la filosofia, i altra ben diferent la realitat del dia a dia, la conjuntura social i econòmica que tantes derivades i implicacions projecta sobre l’administració pública.
És a dir, que del dit al fet les idees i les accions que en deriven es presenten diferents i més si s’han de fer casar, de conjuntar, de fer concordar amb altres idees i visions. Pot sorgir un moviment i con un fenomen inesperat plantar un tòtem, però quedar-se entotsolat i per més vistós que sigui no passar de ser pura propaganda. D’exemples de moviments esporàdics esdevinguts estructura de partit n’hi ha arreu i no es que siguin exemple d’ètica ni de virtut. Passen de cridar contra la casta política i quan es troben a dins s’hi banyen i dilueixen com els primers, oblidant els propis postulats, pensaments i conviccions. I al cap d’un temps, s’esfumen, salten del vaixell. No dic que Concòrdia vagi per aquí, perquè el discurs o els tocs de campana escoltats fins ara no són populistes ni surten a caçar tot el que es mou, com fan partits amb líders carregats de supèrbia i llengua de serp. Però com que en aquest món de tecnologies i xarxes socials se’n diuen tantes de coses i la temptació a vegades les fa dir a la babalà (només cal que mirem el paper populista de la consellera Montaner), és millor rumiar les coses i madurar-les abans de fer-ne guió i senyera i així poder transmetre el contingut de les propostes amb solidesa, no només amb bones intencions.
Els temps actuals requereixen dels partits polítics renovades mirades i maneres de treballar. Tot i tenir majoria, escoltar les veus noves en el panorama polític –amb el benentès, és clar, que no rellisquin i no siguin cants de sirena–, pot ajudar a fer una nova política, la que més enllà dels límits ideològics, mirant més enllà de la cantonada de cada partit, sap trobar concordances polítiques, avinences, pactes i bona germanor.