Qatar

Sí, al Qatar no es respecten drets humans elementals. Sí, les penoses condicions laborals s’han assenyalat com a causa última de diverses morts de treballadors migrats. I també, des del vessant estrictament esportiu, les altes temperatures han obligat a disputar els partits a la tardor, quan la calor ja no es deixa sentir tant, en perjudici de les competicions nacionals europees més valo- rades.

Però quan la pilota comença a rodar, res de tot això, ni l’evidència que ens trobem davant una manifestació de la indústria de l’espectacle, on predominen les normes del negoci per sobre de qualsevol ètica, aconsegueix frenar les passions dels hooligans de cada equip, disfressats de falsos patriotes, o sense cap mena d’excusa.

Ja sabem que és un somni utòpic veure la nostra tricolor en una fase final d’aquesta Copa. Ni per acumulació de victòries i punts en una fase classificatòria, ni potser encara menys com a país organitzador o membre d’una organització plurinacional.

I doncs, per què hi ha tants seguidors de colors diferents entre els conciutadans, especialment dels nacionals, si no tenen (tenim) representació directa?

Les causes són múltiples: per començar, la tirada social d’aquest esdeveniment. Ja fa temps alguns experts van assenyalar que el segueixen centenars de milions de persones d’arreu, i només els Jocs Olímpics, també cada quatre anys, els superen de poc.

Cal comptar també amb els membres de les comunitats d’origen forà més que menys integrats, nacionalitzats o no, que es deleixen per La Roja, Les Bleus, Cristiano i els seus companys, o l’Argentina amb Messi. Tot i que sigui per simpatia sense lògica, per contagi de familiars, amics i persones properes... o, simplement, per ser addictes al futbol, sense destriar nacionalitats ni categories, que també n’hi ha.

Si, a sobre, com a joc, sorgeixen sorpreses gruixudes en relació amb els pronòstics previs –com ja ha passat de bon inici–, aquest component d’atzar augmenta l’interès, especialment dels apostadors, amb guanys tan importants –almenys proporcionalment– com els que ja s’han donat.

Aquesta vegada, però, hem vist menys banderes portugueses als balcons que en ocasions anteriors. Potser perquè el seu equip encara no ha entrat a competir, potser perquè no els ofereix tantes esperances d’èxit com altres anys, o potser tornarem a veure’n més endavant, sobretot si els primers resultats els animen.

Sí, ja sabem totes les xacres que acompanyen el futbol d’elit, substitut evident del panem et circenses de l’antiga Roma, cortina de fum per camuflar tota mena de problemes: personals, familiars, socials... i polítics. Hi ha una anècdota esclaridora: però, del que esdevé addicció: un diumenge, els jesuïtes bascos Iñaki Ellakuria –que acabaria assassinat– i Jon Sobrino s’havien refugiat del tiroteig al campanar de l’església de San Salvador, el més jove amb un d’aquells petits transistors amb auriculars. I el més gran va preguntar: “Han dit què ha fet l’Athletic? / Sí, ha guanyat per tres a un”. I l’altre va afegir: “Ho veus, Déu mai no abandona del tot les seves criatures”. Això, que va explicar el bilbaí Patxo Unzueta en un llibre, és bastant aclaridor i més una anècdota, o una llegenda urbana. Si es vol, una de les millors demostracions que, quan roda la pilota sobre el verd de la gespa, a Qatar, a Barcelona, a Madrid, a Buenos Aires o en qualsevol racó de món, la passió cega s’imposa sobre qualsevol idea, pensament racional o, fins i tot, altres sentiments. O no?