Bàbel

Isaak Emanuilovitx Bàbel (1894-1940), periodista, escriptor i dramaturg, va néixer al gueto d’Odessa, la ciutat més cosmopolita de l’Imperi rus. La seva vida va ser un cúmul de dificultats en una època de cruel repressió dels jueus. Va sobreviure per poc al brutal pogrom durant la Revolució russa del 1905, que va deixar, només a Odessa, 300 morts, entre els quals el seu avi Shoyl. Els continus impediments deguts a la quota jueva establerta pel tsarisme el van obligar a estudiar a casa el Talmud, la música clàssica i la llengua i la literatura franceses. Era fervent admirador de Flaubert i Maupassant. Finalment, aconseguí graduar-se a l’Institut de Comerç de Kíiv.

El 1915, als 21 anys, va traslladar-se a Sant Petersburg, en dies de profunda agitació social. Allà va conèixer Màxim Gorki (sempre deia: “Ho dec tot a Gorki”), que li aconsellà barrejar-se amb el poble, fonament de la seva carrera d’escriptor. En plena Primera Guerra Mundial va adherir-se al comunisme soviètic i va participar en la guerra civil russa com a cronista i soldat. En el seu Diari de 1920 relata les seves vivències a la guerra polonesa-soviètica com a membre del primer exèrcit de cavalleria del mariscal Semion Budionni. Aquest preciós material és el que va utilitzar a Cavalleria Roja, el seu llibre més famós conjuntament amb Contes d’Odessa, publicat entre el 1923 i el 1927.

El seu estil sec, directe, sense aditaments ni concessions de cap mena va aixecar creixents recels entre la policia política i els jerarques soviètics, que l’acusaven de manca de romanticisme revolucionari. En el primer Congrés de la Unió d’Escriptors Soviètics es va definir a si mateix com a “mestre del silenci”, que va provocar la ira de Stalin. En morir Gorki el 1936 va quedar sense el seu únic escut protector. El 15 de maig del 1939 va ser arrestat per ordre de Laurenti Beria, cap de la NKVA, la policia política, i traslladat a la presó de Butyrk, on fou torturat. Sotmès a judici sumaríssim el 26 de gener del 1940, fou condemnat a mort i afusellat el dia següent. No va ser rehabilitat fins al 1954, en temps de Krushov.

Algú ha descrit els relats de Contes d’Odessa de mitopoètics. Són, efectivament, poesia en prosa. Se centren en la figura del rei Benia Krik, capitost del barri jueu de Moldavanka, a Odessa, i de la seva banda, en un cru escenari de misèria i injustícia dibuixat, però, per Bàbel amb benevolència i reflexos d’humor. De Contes d’Odessa n’hem extret alguns fragments:

–“Té 25 anys. Si hi hagués unes anelles enganxades al cel i a la terra vostè agafaria aquestes anelles i atansaria el cel a la terra. Però resulta que el seu pare és l’estibador Mendel Krik”.

–“‘A qui estan enterrant entre cors i cants?’ Els transeünts li van respondre que era l’enterrament de Tartakovski. La processó va arribar fins al cementiri del raval i llavors els nostres van treure del taüt una metralladora i van fregir a trets els pinxos. Però això Jueuot i mig no ho podia saber. Jueuot i mig estava mortalment espantat. I quin home no s’hauria espantat en el seu lloc?”

–“Cal dir alguna cosa? Hi havia un home i ja no hi és. Un solter innocent vivia la seva vida, com un ocell en una branca, i va i es mor per una bestiesa. Arriba un jueu que sembla un mariner i dispara no a una ampolla qualsevol amb sorpresa, sinó a un home viu. De veritat cal dir alguna cosa?

–“‘Tia Pèsia’ –va dir aleshores Benia a la velleta escabellada que es revolcava per terra– ‘si necessites la meva vida, pots tenir-la, però tots ens equivoquem, fins i tot Déu. S’ha comès un error garrafal. Però, és que per ventura no va ser un error de Déu que els jueus s’establissin a Rússia perquè sofrissin un turment similar a l’infern? És que hauria estat malament que els jueus visquéssim a Suïssa, envoltats de llacs de primera classe, d’aire pur i de francesos per tot arreu? Tots ens equivoquem, fins i tot Déu.’”

–“La tarda va desfilar vora el banc, la mirada resplendent de l’ocàs va caure al mar més enllà de Peresyp i el cel estava vermell com un dia festiu al calendari.”

–“Uns tàrtars pujaven per Dalnisskaia, tàrtars i turcs amb les seves mul·làs. Tornaven de la peregrinació a la Meca cap a la seva casa de les estepes d’Oremburg i de la Transcaucàsia. Un vaixell els havia dut a Odessa i anaven des del port a la fonda de la Liubka Schneiveis, anomenada Liubka la Cosaca. Les túniques a ratlles i teses dels tàrtars haurien pogut caminar soles, i inundaven el paviment amb la suor bronzejada del desert.”

–“El sol penjava del cel com la llengua rosada d’un gos assedegat, el mar gegantí bategava en la distància, a Peresyp, i els pals dels llunyans vaixells oscil·laven a les aigües verd maragda del golf d’Odessa. El dia anava a bord d’una nau engalanada, el dia arribava a la tarda i només cap a la tarda, passades les quatre, va tornar la Liubka de la ciutat.”

–“La Liubka es va despertar, va obrir els ulls, i va tornar a aclucar-los. Havia vist el seu fill i la lluna volent entrar a la cambra. La lluna saltironava entre núvols negres com un vedell extraviat.”

Odessa, la perla del mar Negre, l’Odessa amenaçada avui per una altra guerra entre germans...