L'ossa, repic de campanes i els raiers

De l’altra riba de la Mediterrània, del Marroc, i concretament de la seva capital, Rabat, aquesta emplaçada a la costa Atlàntica, arribava dimarts a mitja tarda la bona nova de la Unesco. La delegació andorrana enviava les imatges del moment en què s’anunciava la inclusió de les Festes de l’os del Pirineu a la llista del patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco. L’alegria andorrana, allà a la taula de Rabat i aquí a dalt, era compartida per la gent de Prats de Molló, de Sant Llorenç de Cerdans i d’Arles, també amb el ball de l’ossa viu en els seus pobles. No cal dir que a Encamp i a Ordino l’alegria era màxima, perquè un reconeixement així fa goig i omple i ajuda a omplir els cistells de la cultura.

Les osses del Pirineu, lluny de les costes africanes, dimarts a la tarda continuaven dormint a les osseres, tranquil·lament. La neu que ja fa llençol de banda a banda de serralada, encara els fa el son més agradable, talment nosaltres quan ens despertem amb una gran nevada a fora i notem aquell silenci màgic i el gust per l’escalforeta de covar al llit. Al coval de l’ossa, que té l’espai just per cabre-hi ella un parell de cops, perquè així manté l’escalfor durant tota la hivernada, l’activitat sonora és gairebé imperceptible. Si ens hi poguéssim acostar, notaríem el respirar somort i sobretot una ferum caldosa a l’aire, com la de la tenda de campanya després d’una nit de repòs merescut durant una dura i exigent travessa de muntanya. La calma de l’ossera, gairebé sepulcral, només veurà trencat el seu silenci quan a mig gener l’ossa parirà dos o tres cadells i l’ossera quedarà immersa en un rumrumejar rítmic, aquell constant murmuri somnolent i feliç que fa l’ossa mare quan els petits popen. Quan la família sortirà de l’ossera a final de febrer, començament de març, ja oloraran la primavera. Dimarts, però, les osses del Pirineu continuaven enroscades, mentre la humanitat pirinenca celebrava el reconeixement del mite ancestral de l’ossa –el que justament se celebra quan ella surt a final de febrer–, amb arrels prehistòriques, alçat als altars de la cultura popular.

Dimecres, però, sí que a les osseres pirinenques es va notar una mena de soroll mai escoltat fins ara, com si es trenquessin un munt de caramulls de gel de cop. En la foscor, l’ossa va moure l’orella que no planxava i sense fer-ne més cas, però si sobtada per aquella remor metàl·lica exterior, va continuar el seu son somiador. El soroll que li arribava era el del repic de les campanes de tots els campanars i campanarets; campanes d’arreu contentes per haver també tingut en compte el seu toc manual, allà a la 17a reunió del comitè intergovernamental de la Unesco , a Rabat. A aquest servidor, que li va agafar la notícia berenant de gust a la ciutat de Solsona, després d’una tarda foixenca de molsa i galzerans als fondals de Lladurs, el pensament se li’n va anar de seguit cap a Encamp, com ho havia fet dimarts, que va marxar cap a Encamp i cap a Ordino pensant en el seus balls de l’ossa. Estaran contents el Robert Lizarte i el Marc Mosoll, campaners que mantenen el toc manual de campanes en la més alta estima i visualització. El llibre del Robert de les campanes de la parròquia de Canillo, ja publicat, ha estat providencial, i el que prepara de la resta de campanes d’Andorra l’haurem de celebrar amb un repic general, sigui manual o amb moviment automàtic i fent una bona xerinola.

I si amb l’ossa i el toc manual de campanes no en teníem prou, dijous una altra alenada per la cultura lligada a la serralada del Pirineu arribava des de l’Àfrica. Els raiers, ofici de baixar fusta pels rius que tanta importància havia tingut fins fa prop de cent anys, també és considerat des d’ara patrimoni cultural immaterial de la humanitat. En aquest cas, l’àmbit dels rais va més enllà del Pirineu.

La candidatura fou presentada per Espanya, amb activitat raiera a Navarra, l’Aragó, Catalunya, Castella-la Manxa i el País Valencià, i per Àustria, la República Txeca, Alemanya, Letònia i Polònia, amb grans boscos i rius de bon cabal ideals per baixar la fusta fent rais. Dijous, a Coll de Nargó, vila raiera principal de la ribera del Segre, ho celebraven i demà, diumenge, a migdia faran un acte a l’esplanada de l’església de Sant Climent, on tothom hi és convidat. S’ho mereixen a Coll de Nargó, per ser bressol de raiers i per ser el poble on han viscut els darrers. I perquè des de fa molts anys l’Associació de Raiers de Nargó manté viva la baixada dels raiers un dia d’estiu i també perquè un bon dia de 1998 (en aquella celebrada iniciativa de la Ruta dels Oficis d’Ahir, promoguda pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell), es va instal·lar a la capella del Roser el Museu dels Raiers, petitó però amb una gran càrrega de cultura i d’història, de record al seu ofici. Aquí un record a l’Emili Solà, ànima del manteniment de la memòria raiera. I igualment celebren el reconeixement de la Unesco, avui, a la Pobla de Segur, on té la seu l’Associació de Raiers de la Noguera Pallaresa, amb el Museu dels Raiers al Pont de Claverol.

Ens arriben la lletra i les notes musicals de la Cançó del Raier, escrita per mossèn Cinto, publicada el 1888, però pensada l’estiu de 1883, quan arriba al Pont de Claverol des d’Organyà, el dia 27 de juliol, un més abans de la seva entrada a Andorra. Aquí un tastet: “Só fill del Noguera, dins un rai nasquí, ma mare és raiera raier vull morir.// D’eix cavall de la riera/prenc la brida barroera,/i als torrents i a la ribera/ vaig dient: ‘Pas al raier!’”