Efecte papallona per als andorrans de la fiscalitat patrimonial espanyola

L’estabilitat del sistema fiscal andorrà, que en l’actualitat afronta una reforma d’abast limitat per continuar adaptant-se als estàndards internacionals, contrasta amb la volatilitat de la política tributària del país del sud, que, més que ser fruit d’una reflexió assossegada i d’una política fiscal coherent, es regeix per criteris electoralistes (o de telenotícies) i resulta en altes dosis d’inseguretat jurídica, principal enemic del capital.

El darrer i més sonat exemple d’improvisació va ser l’anunci a final d’octubre de la creació d’un impost temporal de solidaritat sobre les grans fortunes (aquelles per sobre de tres milions d’euros), pràcticament idèntic a l’impost sobre patrimoni. La seva creació respon a la bonificació íntegra del darrer impost aprovada pel govern andalús i al desig d’evitar un efecte cascada entre comunitats autònomes que impliqui, de facto, la supressió de l’impost (un tribut pràcticament residual en termes de recaptació, 1.200 milions d’euros el 2020).

El ministeri d’Hisenda va anunciar la mesura per a l’exercici 2023 però finalment s’implementarà ja per a l’any 2022, fent pràcticament impossible qualsevol estratègia de planificació –inclosa la deslocalització–. La recaptació prevista per la nova figura impositiva és de 1.500 milions d’euros per any.

Aquest tribut acabarà als tribunals pels dubtes jurídics que planteja: l’instrument normatiu emprat no és idoni (esmena a una proposició de llei pràcticament al final de la seva tramitació parlamentària), grava un fet imposable ja existent (doble imposició) i suposa una clara invasió de competències autonòmiques. Un dels efectes col·laterals de la mesura és el renovat interès que Andorra està suscitant principalment entre residents a Madrid, la comunitat més afectada per aquest nou impost.

A més, aquesta reforma amaga una altra mesura –amb molt menys impacte als mitjans de comunicació– que afectarà nombrosos andorrans i residents que tenen béns immobles a Espanya a través d’una societat andorrana (o a través d’una societat espa­nyola i una societat andorrana), estructures habituals que, lluny de finalitats espúries, tenen com a objectiu permetre la deduïbilitat de certes despeses relacionades, per exemple, amb el lloguer (la normativa espanyola nega injustament als no residents extracomunitaris aquesta possibilitat).

Aquesta estructura implica, així mateix, que els no residents no siguin subjectes passius de l’impost sobre el patrimoni perquè jurídicament no són titulars de l’immoble, sinó d’una societat estrangera que, en última instància, és la propietària del mateix i l’explota.

La reforma proposada considera com a béns situats en territori espanyol i, per tant, gravables per l’impost sobre el patrimoni, aquelles societats l’actiu de les quals està constituït en almenys el 50 per cent, de forma directa o indirecta, per béns immobles situats en territori espanyol. És a dir, que prescindeix de l’existència de la societat estrangera o de la seva activitat econòmica i sotmet a tributació els seus actius subjacents.

Aquesta modificació presenta també nombroses ombres: s’estableix un mètode de valoració dels actius subjacents que difereix dels mètodes emprats a l’impost, i no deixa clar si s’haurà de tributar pel valor total de la societat estrangera o únicament per la part proporcional als actius radicats a Espanya. Tampoc pren en consideració aquelles societats que desenvolupen una activitat econòmica (imaginem un hotel titularitat d’una societat espanyola que, al seu torn, està participat per una societat andorrana: tributaria a l’impost sobre el patrimoni) ni estableix un llindar mínim de participació (la participació en la societat andorrana que participa un 5% en una societat immobiliària espanyola també hauria de ser gravada).

S’espera que aquesta reforma també entri en vigor aquest mateix any, però no tot és de color negre: la seva configuració sí que dona cert marge de planificació que no es pot aconseguir amb l’impost sobre grans fortunes (en què una de les poques solucions és creuar la frontera). Operacions corporatives quasi quirúrgiques poden suposar una gran diferència. Per tant, i a l’espera de conèixer la redacció final de la modificació, cal revisar amb cura les estructures existents i valorar si cal adoptar alguna mesura que mitigui l’impacte dels canvis que venen.

* Alberto Gil, Advocat. Soci a Cases & Lacambra