Benvingut de nou, nano!

Avui canviem de registre atès que s’imposa un tema de rabiosa actualitat com és el concert que Joan Manuel Serrat oferirà demà i que forma part de la gira de comiat dels escenaris. El noi del Poble-sec, avui veí de Vallcarca, l’anomena El vici de cantar, Ser­rat 1965-2022.

El primer títol que havia pensat per a aquest article era Paraules d’amor, en ser una cançó que identifica i singularitza Joan Manuel Serrat, però també pel fet que és el nom d’una pel·lícula que protagonitzaven ell i Serena Vergano, una cinta dirigida per Antoni Ribas l’any del revolucionari maig francès del 68. Hauria pogut titular-lo igualment Serrat i el Mediterrani, però davant de la indecisió, m’inclino pel Benvingut de nou, nano! Per cert, Antoni Ribas, el gran cineasta barceloní, declarat antifranquista, ens deixava un 3 d’octubre de 2007 a l’edat de 71 anys.

Entenc que aquestes línies poden fer la sensació de ser molt diferents a les que estic publicant darrerament en aquest rotatiu, però ben mirat no és així ja que puc parlar igualment de cinema i de la ciutat de París. I ho dic perquè en Joan Manuel ha estat protagonista en cinc llargmetratges tot i que ell mateix reconegui que no és un gran actor. Era l’any 1968 quan faria la seva primera incursió en el món del cel·luloide rodant, com ja he dit abans, Paraules d’amor a les ordres d’Antoni Ribas, amb qui vuit anys més tard tornaria a treballar a La ciutat cremada.

Al gra. D’aquí a uns quants dies, el noi del Poble-sec complirà 79 anys bufant les espelmes del pastís d’aniversari i les apagarà dues setmanes més tard d’haver-se acomiadat del públic andorrà a l’escenari de la plaça del Poble, on ja ho va fer un dimarts 5 de maig del 2015 presentant llavors Antologia desordenada, dins de la 21a edició de la Temporada de música i dansa, on hi desgranava un bon grapat de cançons que ell ha vingut immortalitzant en el decurs de 57 anys de carrera ininterrompuda. Cal no oblidar que l’inici de seu periple com a cantautor arrenca l’any 1965, quan té només 22 anys i una guitarra sota el braç. Debutaria en un conegut programa de Ràdio Barcelona i paral·lelament s’incorporaria als Setze Jutges, el moviment creat el 1961 per dinamitzar la Nova Cançó catalana, un moment que jo recordo com si fos ara pel fet que ja tinc una edat i una pila de vivències inesborrables d’aquells difícils anys de l’Espanya franquista, on un jove Serrat patiria els abusos de la postguerra.

Tornem, però, al concert que tindrà lloc demà. Com molt bé diu en Joan Manuel, es tracta únicament d’un comiat dels escenaris internacionals, on ha recollit aclamats i merescuts èxits sempre acompanyat i recolzat per prestigiosos professionals com és el cas dels pianistes i arranjadors Ricard Miralles o Francesc Burrull, que ens deixava l’agost de l’any passat. No us penseu pas, però, que aquesta gira, que és ja a punt d’acabar, suposi la fi de la seva faceta de poeta i compositor. L’artista ens ha promès que seguirà treballant fora dels espais escènics o platós i això ens ha tranquil·litzat, francament.

I deia que també em referiria a París perquè el nano cantaria a l’emblemàtic Olympia tres setmanes més tard de fer-ho al nostre Centre de Congressos presentant Antologia desordenada un dimarts 5 de maig de 2015. Aquell dia feia 13 anys que ens havia cantat Versos en la boca, per a mi un dels seus millors treballs, a la pista de joc dels Serradells. El 2005 tornaríem a tenir Joan Manuel Serrat al poliesportiu Joan Alay amb 100x100 Serrat. Ah, i cada vegada amb els aforaments a rebentar.

En Joan Manuel sempre ha confessat que dos dels seus referents són Jacques Brel i George Brassens, i això s’entén veient la manera con compon les seves pròpies cançons o com es mou dalt de l’escenari quan canta en directe. Per altra banda, ell no deixa de ser un creador genuïnament mediterrani per com aborda les seva poètica. No és gens d’estranyar el que diria aleshores Gabriel García Márquez, gran amic de Serrat, quan en una ocasió van preguntar-li quina era per a ell la millor poesia que s’havia escrit sobre el Mediterrani. El Premi Nobel colombià respondria sense parpellejar que la icònica cançó Mediterraneo, de Joan Manuel Serrat, era sense cap mena de dubte el millor poema dedicat mai a la nostra blava i lluminosa Mediterrània.

Personalment no em va sorprendre gens ni mica que el dia que el comú d’Andorra la Vella, en veu de la cònsol major i MoraBanc anunciaven plegats la programació de la Temporada d’aquesta tardor, les localitats per veure i escoltar Joan Manuel Serrat s’exhaurissin en poques hores. Aquest és un signe més què evident que el públic andorrà no vol perdre’s de cap manera l’oportunitat de poder gaudir de l’art, la sensibilitat i el característic vibrato del nano en un únic concert que, encertadament, el mateix Serrat ha volgut titular El vici de cantar.