Els colls d'ampolla de les fronteres

Surt la notícia d’una nova possible carretera entre el Pas de la Casa i l’Ospitalet, amb la idea de “desenclavar el país”, la frase màgica dita de manera automàtica quan es parla de millorar les vies de comunicació amb l’estranger. La idea del nou vial va sortir dimecres en la compareixença davant les comissions legislatives d’Economia i de Política Territorial, Urbanisme i Medi Ambient, del ministre de Presidència, Economia i Empresa, Jordi Gallardo, i del ministre de Territori i Habitatge, Víctor Filloy. Sobre la taula de futures actuacions, també una ampliació de l’N-145, entre la Farga de Moles i la Seu d’Urgell, consistent en la creació d’un carril reversible, idea que segons els ministres veuen bé a la Direcció General de Trànsit a Madrid, on tenen la competència en ser estatal la titularitat de la via N-145, com ho són totes les frontereres. Una tercera idea seria construir entre Sant Julià de Lòria i la Seu, l’anomenat “vial regular elèctric col·lectiu”, és a dir, un tramvia llançadora que també aprofitaria per moure els usuaris de l’aeroport de la Seu amunt i avall. Des dels ministeris es consideren actuacions de cara a evitar un col·lapse en la mobilitat dins del país, la qual arribarà segons les previsions d’aquí a set anys, el 2030, és a dir, que ho tenim a tocar, aquí a la cantonada. Dit així, semblaria urgent mirar de “desenclavar” com sigui el país, però com sempre passa amb les idees de noves infraestructures, el temps, el pas dels dies i dels anys, s’encarregarà de bastir la realitat. En parlarem d’aquí a set anys de com està la cosa, de si França i Espanya hauran col·laborat en les propostes andorranes, o si haurà estat només un altre estudi més, dels que es guarden a la calaixera dels projectes no desenvolupats.

Si França s’hi avingués, que Andorra construís una nova carretera pel peu de la Solana, per Vaca Morta i els Prats de la Solana, tot en territori andorrà i fins a les portes de l’Ospitalet, seria una mostra de generositat i condescendència fora mida, perquè obligaria l’Estat francès a obrir una altra duana a l’Ospitalet. La jugada d’Andorra seria perfecta si les coses no s’arribessin a tòrcer, perquè posats a imaginar, ben bé podria passar que si Andorra, per voler tenir una més directa cap a França, escurçant a la meitat els 12 quilòmetres que hi ha per la carretera actual, veiés com França, pragmàtica, digués: “A bodes ens convideu. Si voleu arribar per aquesta nova carretera i cal que obrim una duana, doncs així mirarem de tancar el tram de l’actual N-22 des de l’enllaç amb la carretera N-230, la del coll de Pimorent, i fins al Pas de la Casa, perquè en realitat la carretera per la Solana la veiem com una substitució de l’N-22. I, evidentment, també tancarem la duana actual”. Aquesta suposició, amb el pragmatisme francès sobre la taula, ben bé podria succeir, i se li acabarien a l’Estat francès els problemes de mantenir la carretera oberta a l’hivern, quedant exclusivament el maldecap per a Andorra, ja que el nou traçat passaria per terreny andorrà en gairebé tota la seva longitud, fins a les envistes de l’Ospitalet. I potser seria una solució fer aquest intercanvi de cromos, i oblidar-se de la carretera actual, sempre tenint en compte que aleshores per anar des del Pas de la Casa cap a Cerdanya per Pimorent, s’hauria de fer des de l’Ospitalet i que en cas de grans nevades o allaus, com passa ara, la nova carretera quedaria tancada i seria en aquest cas Andorra qui hauria de fer per tenir-la oberta, en passar per territori andorrà. Sospesar els pros i els contres i seure amb França a rumiar-ho hauria de ser obligat per evitar, com diu la dita, despullar un sant per vestir-ne un altre.

Per la banda de la Seu les variables no tenen tanta complicació, referint-nos al carril reversible de l’N-145, però igualment requereixen diplomàcia d’Estat i apamar bé les coses. Si les mirem a vol d’ocell, és a dir, si analitzem les cues entre Andorra i Espanya o viceversa, veurem que són puntuals i provocades, atenció, no pas per la capacitat de la carretera N-145, sinó pel coll d’ampolla provocat a la frontera, al control fronterer, que escanya el pas com si fos un comptagotes, tenint només un carril de pas obert quan en pot tenir dos. Això tant d’entrada com de sortida i tant pel que fa als controls d’Andorra com d’Espanya. S’ha dit tantes vegades que costa entendre per què no hi ha doble carril de control, que cansa fins i tot repetir-ho. A la frontera i duana amb França, si volem, també passa igual, però en menor grau. On la cosa és de premi a la inoperància en mobilitat, és a la frontera del Runer, sigui de pujada o de baixada i aquí la solució és senzilla: doblar quan sigui necessari, quan hi hagi molt trànsit, la garita, dos de pujada i dos de baixada, i s’han acabat les cues. Perquè si per molt que s’eixampli la carretera, el coll d’ampolla de la frontera continua, no servirà per a res. Quan fa uns anys es va parlar de fer unes instal·lacions duaneres conjuntes i compartides entre Andorra i Espanya, va semblar una bona idea perquè seria un gran pas en la fluïdesa del trànsit. Potser aquesta seria una solució viable i intel·ligent, en cas que algun dia s’arribi a fer realitat.