Migrants

Les Nacions Unides tenen declarat el 18 de desembre, que aquest any cau en diumenge, com a Dia Mundial del Migrant. Una data i commemoració que no hauria de passar desapercebuda en aquestes valls on, segons el moment de la història, va ser lloc d’emigrants homes i dones a la recerca d’oportunitats fora, o d’immigrants, especialment en aquells anys de vaques especialment grasses, quan l’Estat espanyol encara no feia part del mercat comú del continent, i successivament van anar arribant pel Runer a més d’esquiadors a l’hivern, compradors, primer de mitges de niló, després del famós Duralex –ves per on, hem pogut llegir fa poc que la fàbrica matriu ha tancat per manca de vendes–, més tard per transistors i altres productes electrònics...

No ens hem d’enganyar: a hores d’ara no es mantenen els diferencials de preus d’aleshores –en general– ni l’arribada de “novetats internacionals”, productes o articles abans que es poguessin trobar “a baix”. Tot i això, l’encant d’aquesta illa entre muntanyes, l’atractiu, es manté fort, com ara el turisme, principal font d’ingressos nacional. Ho hem pogut patir –o celebrar, segons els interessos de cadascú– en el recent aqüeducte, més que pont festiu espanyol des primers dies del mes.

Diuen que es va complir el pronòstic, que van arribar a entrar més de cent mil cotxes amb matrícules de fora i que també van passar del centenar de milers els forfaits aprofitats als camps de neu. En tot cas les estadístiques –tan poc fiables en aquesta matèria, i tan diferents si les fonts són els comuns o Interior– diuen que ja hem passat de ben llarg dels vuitanta-mil conciutadans. Continuen arribant migrants, ben diferents, però, dels subsaharians que desesperadament intenten fer-se un lloc al paradís somiat i utòpic que consideren l’Europa desenvolupada.

Aquí, el gruix dels nouvinguts estan “contingentats” com alguns bens a les duanes, per sortir de les fronteres. Hi ha un nombre màxim, un “cupo” de treballadors –es tracta sobretot de mà d’obra, la necessària per al bon funcionament d’estacions i hostaleria– amb la peculiaritat que bastants d’aquests “temporers” d’ara passen tota la vida en hivern i amb neu, en canviar d’hemisferi.

Com a anècdota significativa, la conversa que en veu tan alta mantenien dos dels eventuals arribats, amb un accent indiscutiblement del sud d’Amèrica. Un cuiner, que proclamava el seu ofici, li deia a l’altre compatriota que havia tingut tres ofertes d’establiments diferents de Soldeu, i que ja podia tenir el permís de residència i treball per a tot un any, tot i que barrinava anar-se’n a Eivissa a l’estiu. I això que els propietaris li deixaven una llibertat total en la manera de treballar i del menú.

Potser tenen part de raó els informes desqualificadors d’organismes europeus sobre el clima laboral nacional. Tot és, però, relatiu. Recordem la protesta dels treballadors portuguesos de la construcció, fa no tants anys, quan el Govern volia protegir-los limitant les hores extraordinàries a un màxim. I és que els immigrants acostumen a fixar-se com a objectiu aconseguir el màxim d’ingressos en el menor temps, per tornar al lloc d’origen enriquits i amb un cotxe de la gamma més alta possible. Com els antics “indianos”. Sovint, però, formen família, arriben els fills i, més definitivament, els nets, noves rels al país que esdevé del tot seu.

I amb això no cal pensar que Andorra ha deixat d’estar “terra d’acollida” en el millor dels sentits. Les desenes d’ucraïnesos –sobretot ucraïneses i amb criatures– que aquesta societat adopta ara, com abans va adoptar col·lectius d’altres indrets, en són la mostra més actual.