La Terra no ens pertany

“Warning to Humanity” (Alerta a la Humanitat) és el crit d’alarma que llencen els científics d’arreu el món per avisar del proper risc de col·lapse planetari si continuem com sempre, és a dir, des de la revolució industrial. El primer crit va ser el 1992, quan 1.700 científics (inclosos la majoria dels premis Nobel en ciències) van publicar un manifest (Biosciences). El segon va ser, 25 anys més tard (2017), signat per 15.364 científics de 184 països (record de consignataris en un article científic), detalla la nefasta evolució des de llavors i reitera la urgència i gravetat de la situació. Al 2019, van ser més de 11.000 científics que denunciaven la emergència de preservar la biosfera. El darrer informe 2022 del GIEC o IPCC (Panel Intergovernamental pel Canvi Climàtic de la ONU), indica clarament la situació límit en la qual ens trobem i denuncia la falta d’accions dels governs per canviar de rumb. Segons Antonio Guterres, secretari general de la ONU, és “un codi vermell per a la humanitat”. Finalment aquest any 2022 hem vist com molts científics han entrat en rebel·lió i en desobediència civil, davant la inacció dels governs, que no tenen en compte els avisos de quasi tota la comunitat científica. Tenim un problema greu de clima, urgent, d’abast planetari que afecta i afectarà (s’accelera) tota la biosfera (zona de vida del planeta). Crec que ens queda clar, són fets provats i demostrats per milers d’investigadors.

Ara bé, el canvi climàtic, tot i ser important i urgent, és realment el problema de fons? O simplement és un símptoma de una causa més profunda? Per poder actuar de manera eficaç primer hem d’entendre el problema. Suavitzar els símptomes no cura la malaltia. Intentem explicar clarament de què es tracta.

D’una banda, consumim recursos naturals a un ritme superior al que la natura pot regenerar. Tot objecte que fabriquem està compost de matèries primeres que extraiem de la natura mitjançant mines, perforacions o simplement recol·lecció i captació. El fet és que les quantitats que extraiem i la velocitat en què ho fem no dona temps a la natura de regenerar-les. Per exemple, el petroli ha trigat milions d’anys a formar-se i el consumirem en escassament 200 anys! Per tant, quan s’esgoti no podrem comptar amb la seva regeneració, no a escala d’una vida humana. Passa el mateix amb tots els recursos naturals amb ritmes diferents en cada cas. Esgotem el planeta.

D’altra banda, quan transformem els recursos (procés de fabricació) en objectes que utilitzem, i que llancem (fi de vida del producte), generem certa quantitat de contaminants, gasos, productes químics, metalls, plàstics, i tot una sèrie d’altres compostos nocius. Ho fem a un ritme superior al que la natura pot absorbir. Per exemple al 2050 hi haurà més plàstics que peixos als oceans (conservation-nature.fr). El CO2 és un dels contaminants que generem que dificulta greument la vida. Saturem el planeta.

Tant l’extracció com la contaminació s’inscriuen en un món finit (el planeta Terra). Per tant, un creixement infinit del consum és físicament impossible. L’informe Meadows (MIT 1972, “The limits to growth”) ja avisava que de continuar igual, toparíem amb els límits planetaris abans de 100 anys. El volum de població multiplicat pel consum individual genera una exponencial que tard o d’hora no podrà mantenir-se. Perquè ja no es tracta d’un problema específic d’escalfament global, és molt més que això; és un problema de consum, de transformació massiva dels recursos, d’esgotament i de saturació.

En quin punt estem? Els investigadors de l’Stockholm Resilience Center van definir 9 límits planetaris que no hauríem de superar per mantenir la vida sobre el planeta (Planetary Boundaries Research 2009). Actualment ja n’hem superat 6 clarament. La nostra activitat accelera el problema; hem emès tant CO2 des del protocol de Kyoto (1997) que des de la revolució industrial, i el 2021 va ser l’any rècord de consum d’energia. L’índex Planeta Viu sobre la biodiversitat (publicat per WWF 2022) indica que hem perdut 69% dels animals vertebrats. Són quatre punts que demostren que en realitat no reduïm el procés de transformació d’esgotament i de saturació, sinó que l’augmentem. La prova és que tota producció d’energia verda s’ha afegit al consum ja existent, no ha tingut per efecte disminuir el consum d’energia fòssil. Les dades així ho indiquen.

Sols puc concloure que no hem pres consciència del problema real i sobretot de la seva immediatesa. Ja no parlem de les generacions futures sinó de les ja existents. Solem pensar que la ciència trobarà una forma de reemplaçar les energies fòssils per energies netes i podrem continuar com abans. És un error d’apreciació al meu entendre i a la vista dels informes científics; no és possible materialment substituir el 83% del nostre consum energètic (petroli, gas i carbó) per energia fotovoltaica, eòlica o hidràulica (o nuclear) en les pròximes dècades. El que cal veure és que, encara que tinguéssim una energia neta, això no impediria l’efecte d’esgotament/saturació; ens quedaríem sense prou aigua dolça, sense biodiversitat (animals i plantes), sense capa atmosfèrica protectora, sense certs minerals, sense terres de cultiu ni boscos, i amb molta contaminació tòxica que, a la vegada, impacta negativament sobre les capacitats de regeneració natural de la Terra. Es tracta d’un cercle viciós, on cada fenomen es relaciona amb els altres. Els desequilibris es multipliquen i el marge de maniobra que ens queda és cada cop més limitat en temps i recursos.

Es tracta d’alentir el flux d’extracció/contaminació, frenar dràsticament i immediatament el ritme de transformació de la natura fins a nivells que ho pugui suportar, que pugui regenerar-se. No s’ha fet mai en la història, de manera voluntària almenys. Mai hi ha hagut tants humans al planeta i mai havien consumit tant, fins al punt d’esgotar la Terra dels elements que en el seu dia van afavorir l’emergència de la vida. Per tant, hem de ser capaços d’oferir alternatives de societats viables, respectuoses amb elles mateixes i amb la resta de la vida, abans que les ineluctables lleis físiques ens hi obliguin sense estar preparats, seria la manera no-voluntària. La Terra no ens pertany, tenim sols un dret d’ús. I precisament en aquest punt radica l’origen del problema; el límit entre l’ús i l’abús. Una reflexió obligada si volem que els nostres fills puguin gaudir d’aquest dret fonamental. Un canvi de paradigma.