Quin sistema econòmic volem per lluitarcontra l'emergència climàtica

Capitalisme i economia sostenible són termes que, ara com ara, no mariden gaire bé. El capitalisme sostenible sona a “oxímoron”, i subratlla la dificultat de casar creixement productiu i sobrietat en el consum.

Em fa la sensació que estem davant d’una cruïlla, un intent d’un canvi de model, una transició cap a una nova espècie d’economia de restriccions que ens permeti afrontar els reptes productius que ens esperen. Per enumerar-ne alguns de possibles: escassedat alimentària, restriccions energètiques i esgotament dels materials productius. Són tots, a parer meu, limitacions estructurals. Així doncs, avui us voldria parlar de l’economia del racionament, o de com la transició verda pot afectar les dinàmiques de consum i la generació de riquesa.

En primer lloc, m’agradaria compartir amb vosaltres, estimats lectors, per què crec que la transició verda necessita una aposta decidida per part de tots nosaltres així com per part dels actors públics. Tinc la sensació que la transició verda serà difícil i complexa. Per aproximar-nos als reptes que ens esperem, la compararé amb la transició digital que ha alimentat en gran part el creixement econòmic de les últimes dues dècades.

La transició digital ha permès a les empreses de generar grans guanys de productivitat i de forma immediata. Les noves eines informàtiques han millorat els processos de venda, de facturació, de control de gestió i comptabilitat, de compres i de control de qualitat, entre d’altres. La reenginyeria i automatització de processos ha permès alhora alliberar factor treball i crear economies d’escala per a les empreses. En resum, una reducció de costos operatius i una millora de l’eficiència mesurable des del dia u del canvi productiu.

D’altra part, la transició digital ens ha aportat comoditat, el sant grial del màrqueting. Avui treballar, comprar, vendre, gaudir del temps d’oci o fins i tot treballar és possible des de qualsevol lloc i a qualsevol moment. La revolució digital ha aconseguit eliminar totes les friccions per assolir un consum màxim.

Financerament, la transició digital ha necessitat únicament una inversió inicial i ha generat uns costos de manteniment baixos. En un moment amb enorme liquiditat de mercat, grans beneficis empresarials, i diner ociós per manca d’alternatives d’inversió de perfil moderat, era difícil no invertir-hi.

En comparació, crec que les dinàmiques de la transició verda poden no ser tan atractives. En primer lloc, perquè no promet més comoditat, sinó al contrari, planteja obstacles a la llibertat d’escollir i frens al consum. Podria ser que les noves dinàmiques de consum creïn limitacions en el moviment per persona, reducció de l’oferta alimentària, sobrietat en l’ús de l’aigua, o racionament de la compra tecnològica. En essència, soc de l’opinió que la lluita contra el canvi climàtic podria venir acompanyada de reducció de les llibertats de consum.

En segon lloc, la inversió financera i les dinàmiques són diferents. Coneguda també com la transició bessona, la transició ecològica no necessita únicament una inversió en software, sinó també una inversió industrial i nous mètodes productius. Nous motors, nous materials, noves fonts d’energia. La inversió empresarial per transició ecològica no suposa una reducció de costos operatius i de factor treball, sinó un increment. No solament pot suposar una inversió inicial major, sinó també uns costos operatius incrementats. Costos operatius directes, però també indirectes com ara obligacions de traçabilitat dels procediments productius o increment del cost logístic si entrem en dinàmiques d’economia circular i reciclatge.

En l’àmbit financer, la transició verda arriba en un moment econòmic molt diferent, en un entorn de crisi d’oferta, a les portes d’una recessió mundial, amb un entorn d’inflació i de contracció de liquiditat, i amb les empreses patint pels seus marges.

En definitiva, a causa de la diferent natura i context de les transicions, penso que cal començar a parlar de quins mecanismes s’han de crear per fer les iniciatives de lluita climàtica tinguin un sentit econòmic real enllà del propòsit de fer un món millor.

Com a primera mesura compensatòria, podríem estudiar crear els incentius econòmics perquè la inversió verda surti a compte a les empreses. Per exemple, de poc serveix reduir un 50% el plàstic d’un envàs de pernil dolç, si el procés productiu continua contaminant els rius i l’atmosfera, amb purins i metans. De poc serveix crear una fàbrica d’assemblatge sense emissions de CO2 a Europa, mentre a l’Àfrica es continuen creant residus tòxics als rius per l’extracció de les matèries primeres. En definitiva, per què no revisar progressivament els marcs impositius per fer més cars els productes i matèries que contaminen més? En efecte, seria una primera mesura que crearia fricció, increment de costos productius (la traçabilitat té un cost alt), productes més cars, i menys consum.

Des del meu punt de vista, té sentit econòmic pagar més car allò que contamina més. No haurien de ser més barats uns texans biodegradables que un texà creat amb processos altament contaminants? La tendència actual és a la inversa. Un bon exemple és l’“Upcicling” o el reciclatge creatiu, que no és més que la creació d’articles de luxe a base de materials reciclats. L’economia circular està de moda, però els incentius econòmics continuen sent per a aquelles empreses que produeixen més barat, independentment de l’eficàcia energètica i de la sostenibilitat dels materials del procés productiu.

Com a segona mesura compensatòria, soc de l’opinió de començar a parlar de racionament de la demanda, i no solament de consum responsable. Per què un alt executiu d’una empresa multinacional té el dret de fer 100 viatges d’avió per any? Per què una persona amb poder adquisitiu té dret de contaminar més que una persona sense recursos? No seria més lògic tenir un sistema de compensació per al qual cada individu pagués una contribució per allò que consumeix i per allò que contamina de més?

En conclusió, per la part de la demanda, crec que tenim l’obligació moral de ser més sobris, de desincentivar el consum de productes nous i de potenciar els productes reutilitzats i serveis d’economia col·laborativa. Per aconseguir un sistema de sobrietat global, cal començar a parlar de taxar els excessos, de racionar els “superconsumidors”, i de crear, pels consumidors responsables, els suficients estímuls econòmics per fer contrapès a la incomoditat de la transició verda.

Per la part de l’oferta, crec que seria bo que els actors públics continuïn traçant fulls de ruta sobre les noves regulacions de sostenibilitat, les futures prohibicions i penalitzacions tributàries, amb l’objectiu de crear l’interès econòmic suficient per impulsar les inversions verdes que altrament no serien rendibles. Personalment, soc optimista i crec que gran part de la innovació vindrà pels nous models de negoci que faran possible aquesta nova economia del racionament i de la incomoditat.

Malgrat que el context econòmic no sembla favorable, hem de ser valents i invertir de forma decidida a crear noves regles de joc i nous models de consum més sostenibles. En un entorn de reducció d’allò que és físic, el capitalisme pur i el consumisme sense control únicament podran sobreviure en l’economia virtual i en el metavers, l’únic univers on les possessions i els materials poden ser infinits.

* Ivan Mora, Gerent FEDA Solucions