Una Phileas Fogg amb faldilles

Nellie Bly va ser aquella intrèpida periodista nord-americana que declarava: “Com sempre dic, si vols fer-ho, pots fer-ho. La pregunta és: vols fer-ho de debò?” Com veureu, ella ho seguiria al peu de la lletra.

Més d’una vegada m’he referit a l’extraordinària producció cinematogràfica de Michael Todd La volta al món en 80 dies, amb David Niven fent de Phileas Fogg i Cantinflas de Paspartout. Ara, d’alguna manera, hi torno perquè el 1889 la periodista Elizabeth Jane Cochran es proposaria emular el flegmàtic Fogg suggerint al seu capitost del New York World que ella podria fer la volta al món en menys temps que el tibat membre del Club Reformista de Londres. Aquest capitost no era altre que Joseph Pulitzer, l’inspirador per testament dels prestigiosos premis Pulitzer que s’atorguen cada any des del 1917 a la Universitat de Columbia de Nova York a diversos personatges del periodisme, la cultura i l’educació als Estats Units.

I per què parlo avui d’Elizabeth Jane Cochran? Doncs perquè aquesta brillant periodista va morir l’any 1922, el 27 de gener va fer exactament un segle, una efemèride prou significativa per parlar d’una dona atrevida i amb coratge que naixia el 1864 a l’estat de Pennsilvània, coneguda com Nellie Bly, un nom adjudicat per George Madden, l’editor d’un rotatiu de Pittsburgh que la promocionaria pels seus brillants reportatges. Per cert, Nelly Bly era el nom d’una cançó popular del 1850 del cantant Stephen Foster, autor també d’Oh, Susanna, la cèlebre melodia utilitzada a molts Westerns de Hollywood.

Més endavant, Bly es traslladaria a Nova York per demanar feina al New York World, l’amo del qual era precisament, com he dit abans, Joseph Pulitzer, el rival de Randolph Hearst, un home amb un gran ull clínic que la fitxaria sense pensar-s’ho dues vegades. D’entrada, li encarregaria un treball de risc sobre un manicomi de dones situat a l’actual Roosevelt Island. Bly aconseguiria infiltrar-se al sanatori com a pacient i durant deu dies les passaria magres de debò. Però, mireu, gràcies a denunciar les inhumanes condicions de l’establiment es van prendre mesures per resoldre l’horrorosa situació en què vivien aquelles pobres dones, gairebé en règim de reclusió. La dura experiència de la Nellie serviria perquè els responsables del centre canviessin ipso facto els seus tractaments terapèutics. La Nellie es va sortir amb la seva demostrant que els tenia més ben posats que ningú!

Arran d’aquest cruel episodi, l’any 1888 seria quan la Nellie proposaria al diari ni més ni menys que fer la volta al món per superar la marca de 80 dies establerta per Jules Verne a la seva novel·la. Després de molts prejudicis masclistes i dubtes sobre la logística del viatge, el 14 de novembre del 1889 la Nellie, amb 25 anyets, salpava ella soleta del port de Nova York amb destí Europa amb poquíssim equipatge, situació rara en una dona. El que seria inesperat és que la revista Cosmopolitan, pel seu compte, també enviaria una dona que es deia Elisabeth Bisland a fer el mateix periple. Bly no en sabia res, d’aquesta maniobra del Cosmopolitan; se’n va assabentar just arribar a Hong Kong i ni es va despentinar, no donant-li cap mena d’importància. Ella, sempre a la seva!

Un cop al port de Southampton, la Nellie creuaria el canal de la Mànega per desplaçar-se a Amiens, a 150 quilòmetres de París, per trobar-se amb Jules Verne i la seva esposa. Es permetia inclús el luxe de perdre uns dies a França per parlar de la seva gesta amb l’autor de la immortal novel·la. Sembla ser que el mateix Verne li va dir: “Si vostè és capaç de fer el viatge en 79 dies jo l’aplaudiré públicament.” Un cop a San Francisco, després d’haver deixat el Pacífic enrere, li quedava encara arribar a Nova York. Pulitzer li posaria un tren especial perquè assolís com abans millor la meta fixada a Nova Jersey. Nellie havia aconseguit fer la volta al món en 72 dies, quan la Bisland del Cosmopolitan es trobava tot just al mig de l’Atlàntic, ja que havia fet la ruta a la inversa arribant quatre o cinc dies més tard, cosa que tampoc estava gens malament, no siguem primmirats, tampoc.

Si Nellie Bly tenia clar que “les coses s’han de voler fer”, va demostrar-ho amb escreix. I com que desconec si Jules Verne la va poder aplaudir públicament o no, jo pel meu compte ho faig ara: enhorabona, Nellie!

*Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella