El gat a casa

Els fills van anar de viatge i ens vam oferir a cuidar el gat durant tres setmanes. El gat és jove i mascle. L’havíem tingut fa un parell de mesos, però en aquella ocasió sols tres dies i ell sortia d’una operació -es va trencar la cama- i semblava tranquil.

Ara ja s’ha recuperat del tot, i salta i es mou per la casa, pel pis, amb absoluta llibertat.

El gat, tot sigui dit, és bo, té bon caràcter, però, imagino que, com tots els gats, és molt seu i li agrada jugar. Renoi!, no para quiet, i quan se li posa alguna cosa al cap no hi ha manera de parar-lo. Sobretot quan veu ocells i fulles que volen pel carrer. Durant les tres setmanes ha fet de la casa el seu territori i a estones hem hagut de tancar algunes habitacions.

El cuir d’un parell de sofàs era el seu lloc preferit per esmolar les ungles, i si els tapaves amb una manta se les enginyava per colar-se. L’altre element del mobiliari que més li agradava eren les cortines. El seu pas per la casa ha quedat marcat per sempre.

Això sí, era molt afectuós quan volia, i, quan no, grapava les portes una estona fins que es cansava i buscava algun racó per estirar-se.

De fet, el gat m’ha creat certa dependència que no imaginava. Tenia la falsa idea que eren molt més independents. I, és cert, ho són, però també molt entremaliats, fins al punt que, de vegades, trenquen els teus costums i acabes desesperat.

A tot això cal sumar-hi la vigilància: que no s’escapi i no surti al balcó (l’accident a casa del fill el va tenir en caure d’un tercer pis, i per sort va sobreviure), de manera que, per ventilar la casa, s’ha d’anar per zones i àrees separades.

Ara ja fa cinc dies que és fora. El trobo a faltar? Sí, una mica, però també sento certa tranquil·litat i ha disminuït el meu estrès.

Espero veure’l molt aviat quan vagi a casa del fill, i segur que em sentiré molt més còmode que quan el teníem nosaltres.

La meva mare no volia animals a casa i mai en vam tenir. Jo tampoc en volia, i ara he fet la prova definitiva. També ha canviat de parer la meva esposa, que, des de feia anys, insinuava que estaria bé la companyia d’un gat o d’un gos. Ara ja no. Una altra cosa seria si visquéssim a una casa al camp, o amb un gran jardí on els animals poguessin córrer en llibertat, però en un pis ja hem fet la prova definitiva. I el meu consell és que si vostè està pensant a tenir un animal, primer provi de conviure uns dies amb el d’un familiar o amic.

Els animals fan molta companyia, i m’agraden…, però una vella dita que sempre feia servir no ha perdut gens de vigència: sobretot m’agraden els animals dels altres.