Pertanyem a la Terra

En l’article La Terra no ens pertany exposava la situació de risc en la qual ens trobem atès el nostre ritme de consum de recursos naturals, així com el ritme de contaminació de la natura. Necessitem un substrat fèrtil, un aire respirable, una temperatura moderada, aigua dolça, una protecció contra els rajos còsmics, una rica i abundant biodiversitat per a viure, és a dir, tot el que ens proporciona el nostre estimat planeta. El fet de dependre de la natura prova clarament que no sols la Terra no ens pertany sinó que nosaltres pertanyem a la Terra. Els límits planetaris ens obliguen a adaptar-nos, a construir una resiliència no individual, sinó comuna. Albert Einstein deia que no podem pretendre resoldre un problema amb la manera de pensar que l’ha generat i, per tant, hem de canviar la forma de pensar, hem de canviar de paradigmes.

Un primer paradigma d’ordre natural resulta evident: la nostra relació amb la natura ha de canviar, no podem continuar considerant-la com el jardí de casa o un terreny d’esbarjo a la nostra disposició, en el millor dels cassos, o en un rebost per saquejar i una macrodeixalleria, en el pitjor. La natura necessita espais totalment verges on poder seguir la seva pròpia evolució sense la intervenció de l’home. Si gràcies a Copèrnic vam deixar l’antropocentrisme astronòmic, situant el Sol i no la Terra al centre del sistema solar, de la mateixa manera l’ésser humà no és res més que una espècie animal més, amb unes habilitats que la situen com a primer responsable de la gestió del planeta. Així ho entenen a l’Equador, on els drets de la natura figuren en la seva constitució. No seria una oportunitat per a Andorra de marcar el pas a nivell europeu i adoptar tal mesura?

Un segon paradigma, d’ordre social, que caldria revisar és l’individualisme propi del model econòmic liberal. Som éssers socials incapaços de sobreviure sense els nostres congèneres i, per tant, la visió competitiva a ultrança que ens inculquen des de ben jove en estructures piramidals (educació, treball, política, esport...) té tendència a separar-nos, a enfrontar-nos. Està demostrat que la col·laboració dona molt millors resultats en termes d’eficiència, de solidaritat, de respecte. Si en les nostres societats som lliures d’expressar-nos individualment i es practica el culte de l’èxit personal és per limitar l’agrupació de forces rivals al sistema establert. La tàctica de Juli César “divideix per vèncer” és d’actualitat però, malgrat tot, al nostre escut hi posa: “Virtus Unita Fortior”. Siguem-ne dignes.

Un tercer paradigma, aquest econòmic, fortament lligat als límits planetaris, és la propietat privada. No parlo de la vivenda pròpia o dels béns bàsics de supervivència, sinó del cúmul de riquesa sense límits. Segons Oxfam (2019), les 26 persones més riques del món disposen de tants diners com la meitat de la humanitat, és a dir, els 4.000 milions de persones més pobres. És la prova que un model que afavoreix els més poderosos no funciona, per això es van crear les lleis, per protegir els més febles. Ja ho veiem. Més enllà, cal reflexionar sobre la distribució de la riquesa, sobre la propietat de les empreses i del sòl, però més que res sobre el model productiu basat en els beneficis i no en les necessitats reals. La limitació de recursos naturals xoca frontalment amb una societat sobreconsumista. Cal produir segons les necessitats i no crear-ne d’artificials per vendre tot el que podem produir. Són vells tabús, sempre ignorats per l’elit, però també són la pedra angular de societats justes i sanes. Actualment les desigualtats són enormes i cap sistema pot mantenir-se a llarg termini, ja sabem com acaba.

Finalment, un quart paradigma d’ordre personal i cultural, dels més importants, és la noció d’autoritat i l’estructura piramidal d’aquesta. Sembla que necessitem un líder, un rei, un president o un Déu que ens guiï. Tenim assumit que sense amo no pot haver-hi ordre. És realment així o bé ja ens arregla egoistament, per por, per desídia, per mandra? Rebutgem la responsabilitat de les decisions insensatament però té un cost elevadíssim: pèrdua de llibertat i submissió a l’autoritat. Tota llibertat comporta una quota de responsabilitat. “El propòsit de la vida només pot ser augmentar la quantitat de llibertat i de responsabilitat que hi ha en cada home i en el món”, escrivia Albert Camus. Si acceptem que se’ns mani sense consentiment, tirem per la borda tota possibilitat de ser; som bestiar, ramat. Ens pot guiar una persona més informada, més capacitada, però mai prendre decisions per nosaltres. Aquesta estructura de poder piramidal la trobem cada dia, a la feina, a les institucions, a l’escola... Ens ensenyen a obeir, no a ser lliures. Pel bé de pocs i el mal de molts.

La nostra supervivència (i d’altres formes de vida) està estretament lligada a la noció d’ús i abús que fem de la natura. Aquesta noció també la trobem en els quatre paradigmes que he mencionat més amunt, és a dir, en la gestió de les nostres societats. Si no som capaços de corregir els abusos entre nosaltres, difícilment ho farem en relació al planeta. Per diferenciar l’ús de l’abús, per a canviar de paradigmes, ens cal saviesa, és a dir, utilitzar adequadament el nostre saber. Una disciplina tracta l’amor a la saviesa: la filosofia. És el primer pas per entendre que no som omnipotents sinó una forma més de vida que pertany a la Terra. Som dependents del planeta i ens n’hem allunyat. Molts lectors podran opinar que tals fites són utòpiques, no ho sé del cert, però estic convençut que pensar que podem seguir igual és la negació de la realitat. Les situacions difícils que se’ns presentaran ens donaran l’ocasió de canviar, de fer-ho millor, a condició de prendre les nostres responsabilitats individuals i col·lectives. Si procuro que el meu veí visqui bé, segurament jo també hi viuré. L’alternativa no és gaire esperançadora, ja que suposa la seva part de violència i de caos. És la nostra responsabilitat i la nostra llibertat. Serrat, en la cançó Pare, deia: “Estan matant la terra...”. No siguem matricides, pocs planetes a l’univers deu haver-hi amb tanta vida.