Aparcarem o no?

La curiositat de saber quines respostes donen a l’enquesta aleatòria de la frontera del Runer els conductors que són entrevistats abans de sortir del país creix en aquests dies d’alta concentració de visitants. I em penso que no ens equivocaríem gaire afirmant que la nota negativa de l’estada a Andorra se l’emporten la falta d’aparcaments i les cues d’entrada i de sortida. Aquestes darreres, com ja en parlàvem en un article anterior d’ara fa un mes, en el pont de la Puríssima, es poden valorar encara més negativament, perquè a la vista i en directe l’escanyament provocat per un sol corredor de control, quan n’hi poden haver dos d’oberts, provoca a la frontera estones de cua que podrien en bona part evitar-se. L’opinió sobre els aparcaments ja és una altra cosa. Quan t’hi trobes, quan comences a rondar per mirar quin aparcament està lliure, i només veus el color vermell de complet, la resignació és l’única via per, amb una càrrega de paciència infinita, mirar de no perdre-la i renunciar a aparcar, marxant cap a altres parròquies on en teoria no hi deu haver tanta gent.

Aquests dies de Nadal i de Cap d’Any el viacrucis per poder aparcar a Andorra la Vella i a les Escaldes i a Engordany és tan terrible que mereixeria per part dels comuns un premi a tota la gent afectada. Perquè la saturació dels aparcaments és un fet evident que condiciona la resta del dia, perquè allò que teníem pensat queda destarotat i, ja sigui per feina, ja sigui per esbarjo, el moment previst per ser a tal lloc s’esfuma i es pot allargar un quart, mitja hora, tres quarts o més. Una habitud tan senzilla com anar al barber, a la perruqueria, amb una hora prèviament convinguda, es converteix en un seguit de trucades a l’estil de: “Ei, que no puc aparcar enlloc, ja ho deixem per un altre dia”, o “arribaré mitja hora tard, que hi ha cua”. I si per una cosa que pot esperar ens podem permetre de posposar-ho, hi ha cites que són més delicades de no poder complir: anar al metge, tràmits oficials, una reunió de feina, la mateixa feina de cada dia o tasques que no podem demorar.

La solució al problema de l’aparcament ha de sortir d’una inajornable taula per pensar fins a quin punt es podrà aguantar tanta afluència de visitants sense arribar a tensar la situació de tal manera que, fastiguejats fins al monyo, hi hagi un rebuig a venir a Andorra perquè aparcar és un greu inconvenient. Que ja hi ha qui prefereix tirar cap a la Massana, cap a Ordino, cap a Encamp i deixar-se estar de voltar pel “centre”. Però fins i tot així, el perill de dissidència turística deguda al problema de l’aparcament penja com una espasa de Dàmocles. Considerat com un dels greus problemes de les ciutats, i això confirma la densitat de la conglomeració urbana que són Andorra la Vella i les Escaldes-Engordany, aquí dalt la manca d’espai ho fa tot més complicat. I si afegim nous edificis i noves construccions que es mengen els espais destinats a aparcaments a l’aire lliure, aparcar el cotxe podrà arribar a ser un malson constant.

Com a solució, els manuals de mobilitat urbana aconsellen fer servir els autobusos, aquí dalt els clípols. I certament per fer els trajectes acostumats i regulars, van bé, sempre que passin sovint i puntuals, sinó a la mínima de canvi l’usuari opta per agafar el seu cotxe i avall que fa baixada. La veritat és que ens els darrers 20 anys les línies de clípol i el nombre han augmentat i millorat com de la nit al dia. Malgrat tot, però, com passa a les grans ciutats, el trànsit de cotxes és un no parar, perquè hi ha molta gent i no tothom pot prescindir del cotxe.

I les alternatives com ara el tramvia o el trenet, proposat en època del Marc Forné com a cap de Govern, són inversions molts costoses i encara més complicades d’encabir en un seguit urbà d’alta densitat. La solució del metro soterrat, de tan bona eficàcia a les ciutats, aquí dalt és impensable. El tramvia sí que podria tenir cabuda, però dia que passa més impediments de tot tipus s’haurien de sortejar o de sacrificar. Si fa 25 anys, quan Marc Forné ho proposava, ja era una filigrana imaginar per on passaria el “metro aeri”, avui en dia seria deu vegades encara més difícil de materialitzar.

Així que quan algú conegut ens truqui de fora i ens digui “aparcarem o no?”, la resposta ha de ser benèvola, complaent: “Vosaltres pugeu i algun forat o altre hi haurà”. El fumut serà el dia que ens truquin i ens diguin: “No pujarem pas. Si no se soluciona l’aparcament, no tornarem a pujar”. I tindran tota la raó del món. Així que, de seguida, hem de començar a pensar si fer aparcaments a Santa Coloma i un tramvia fins a les Escaldes o construir edificis d’aparcaments verticals, una solució que permetria una estada més agraïda als soferts visitants i també als soferts residents.