En la mort d'un ninotaire

D’insubstituïble, convinc que no hi ha ningú. De fet, el cementiri és ple de gent que s’autoconsiderava imprescindible. Tanmateix, en tot hi ha autèntiques excepcions, com en Toni Batllori (mort el proppassat cap de setmana). A la direcció de La Vanguardia els costarà molt trobar qui prengui el seu relleu: té un mèrit infinit dissenyar –al llarg de més de 30 anys– una vinyeta satírica sobre temes d’actualitat. El comparo amb el mateix buit que ens va provocar –a Terrassa– l’adeu de Don Edi (Eduard Torres Crusat, en Torretes, el 29 d’abril del 2020).

Un toc combinat de mordacitat, intuïció i sornegueria. Gairebé i sense oblidar –en l’àmbit escrit– Javier Marías, col·laborador del Suplement setmanal del diari El País durant 28 anys. També –al mateix nivell– en Paco Umbral, col·laborador diari sempitern dels diaris Pueblo i El Mundo... O el mateix Emilio Romero, columnista habitual dels diaris ABC / Ya / El Periódico / Informaciones. Afegiria en Carles Sentís, autèntic cronista d’un segle (1911-2011) als diaris ABC i La Vanguardia. Refermaré aquest estol d’autèntics stars de la premsa amb el gran Manolo del Arco. Més de 20 anys entrevistant –i fent-los una encertada i aguda caricatura– un munt de personatges públics, de diferents àmbits, a La Vanguardia. De tots, n’extreia un nucli encisador i engrescador, summament actual. Reprenent, però, la figura d’en Batllori, possiblement pugui haver passat un pèl més desapercebut per a segons qui. La seva discreció i senzillesa no minven un bri la potència del seu missatge i la finesa de la seva crítica. Sempre t’arrencava un somriure àgil i contagiós. De fet, confesso un sentiment ambivalent. D’una banda, em dol immensament la seva pèrdua. Paral·lelament, no em sé retrotreure a la culpa de reconèixer públicament el seu mèrit i la seva vàlua, quan ja no hi és. En línia amb l’adagi del “quan fou mort, el combregaren”.

El món actual és tan mesquí i cutre que idolatra figures de fang.

Divos de qualsevol modalitat de l’esport o coneguts del gran públic arran del seu pas per la caixa tonta de la TV. Ben mirat, val a dir que aporten ben poc pes específic en la creixença intel·lectual d’un públic entabanat i abor­regat. Fan com tothom: seguir el corrent... i així ens va a tots plegats. Amb l’esquena dreta. Per tot plegat, en el cas que ens ocupa, agraint el seu llegat, desitjo que el Grup Godó faci l’arranjament d’aquesta mena de desori. Qui no arrisca, no pisca.