Quan trobem a faltar la cultura

És ben cert que trobem a faltar una cosa quan no la tenim, sigui perquè l’hem perdut, sigui perquè se’ns ha fet malbé: la salut, la bonança econòmica, l’equilibri espiritual, les motivacions que ens acompanyen en el viure. Hi pensava abans-d’ahir, dijous al vespre, assegut en un banc de la plaça de la Germandat de Sant Julià, dels que miren cap al nord. A mà esquerra, la façana de l’edifici del Centre Cultural i de Congressos, fosca, sense llum, desprenia la tristor de la cultura silent, apagada. L’incendi fortuït del 9 de novembre passat va deixar sense alè el Centre Cultural, amb les consegüents afectacions a les activitats regulars que s’hi porten a terme i a la vida de les entitats culturals que, sigui dit amb redundància, hi fan vida. El foc va fer emmudir el centre, el bressol de la cultura laurediana i fins que les obres de reparació no siguin una realitat, el silenci i la buidor que notem ens farà bo el frontispici de l’article, el trobar a faltar la cultura quan ens manca i en som privats.

Però no tot és foscor. Després de l’incendi, la resposta de la gent ha estat de solidaritat. Hi ha privats que han deixat espais perquè les entitats tinguin un recer i puguin anar fent mentre les instal·lacions del Centre Cultural no puguin tornar a obrir. En parlava justament ahir al cafè dels matins de RNA el cònsol major de Sant Julià de Lòria, Josep Majoral. El vaig escoltar, de casualitat, a la repetició del programa, ja de nit, després de l’estada contemplativa al banc de fusta de la plaça de la Germandat. El cònsol explicà la voluntat de refer les instal·lacions malmeses pel foc, amb una despesa que depassa els dos milions d’euros. I destacà la resposta solidària, tant de la gent de Sant Julià com, per exemple, del comú d’Escaldes-Engordany, oferint la sala del Prat del Roure per poder representar Els Pastorets les passades festes de Nadal. Malgrat tot, doncs, la cultura laurediana mira de sirgar, tot i el greu entrebanc de no poder fer servir les dependències del Centre Cultural. I no són poques les entitats que s’hi aixopluguen. També, a part de l’auditori Claror i la sala Rocafort o la sala d’entrada que acull exposicions, s’hi troba allotjada la Biblioteca Comunal Universitària, ara provisionalment, com a una altra mostra de solidaritat, ubicada al Museu del Tabac (la Universitat d’Andorra és adjacent al Centre Cultural), l’Escola d’Art, l’Escola de Música Moderna, Líquid Dansa i l’Animal Escola de Teatre. Desitgem que l’espera no es faci eterna i en un termini de temps no gaire llarg el Centre Cultural pugui reobrir encara amb més claror i vitalitat.

Mentrestant, a la plaça, la jovenalla –poquets però suficients per donar-li alegria– parla asseguda als bancs o fa ara i adés corredisses per treure’s el fred de sobre. Encara que la foscor trista de la façana ens guanya la vista, els fanals il·luminen la plaça i li donen vivor. A l’edifici de Reig Patrimonia miro les finestres i els balcons amb llum dels pisos superiors. Entre les que en tenen, la de casa del Sergi Mas, que com una espelma encesa manté viu el batec de la cultura, sempre i més ara amb el Centre Cultural tancat. En un moment donat, apareix per la dreta casualment el seu fill David, travessant en diagonal la plaça i dirigint-se cap al portal. Ell no em veu i jo no li dic res, perquè sé que va a veure el Sergi i no el vull distreure. A la cantonada, el forn comença a fer baixar les cortines i surten els darrers clients que hi ha berenant amb aquella escalforeta tan agraïda quan a fora el fred, tot i no ser dijous al vespre gaire viu, quan fa una estona que el notes se’t posa a dins.

Al banc hi passo gairebé una hora assegut. No pas per agafar idees per a l’article, que no és aquesta la intenció. El fet és que espero una amiga que ha anat a casa del seu oncle junt amb la seva mare i, com que la conec, sé que en aquestes ocasions la tardança és justificada, més quan et permet, ara sí, pensar a poder dedicar l’article a la sensació de tristesa en veure emmudit el Centre Cultural i de Congressos Lauredià. Ombres de tristor però també claror d’esperança. A les tanques que barren el pas per seguretat, el comú de Sant Julià hi ha posat unes pancartes amb missatges bonics, que s’agraeixen, per tal de mirar endavant: “El foc destrueix i també regenera”; “Repassa records i demana desitjos”; “Gràcies a tots, tornarem amb més i millor”; “30 anys viscuts, fonament de futur”. Eh que és bonic?