Sinònims

Els diccionaris de sinònims són eines habituals d’escriptors i poetes que odien com pocs les repeticions de paraules als textos, més com més cacofòniques. I, tanmateix, entre dos d’aquests suposadament equivalents sempre hi ha matisos que els diferencien. Si no, en sobraria un.

De vegades, fins i tot, l’equivalència és minsa. Un dels casos que trobem repetit amb relativa freqüència és “tolerància” per voler dir acceptació d’expressions o idees alienes que no es comparteixen necessàriament, amb un gest de democràcia pràctica. Però qui ho fa, sovint polítics que hom creuria prou instruïts, semblen ignorar que “tolerar” és situar l’altre o altra un graó per sota. A alguns ens suggereix un cert “supremacisme” i potser seria més encertat aplicar-hi “respecte”, seguint –per una vegada i sense altres connotacions– el “respecte” (respect) de la competició europea de futbol. Qui sap si, fins i tot, no seria “condescendència” el concepte més proper a “tolerància”.

Les paraules no estan lliures de càrregues ideològiques, simbòliques. Tampoc els noms propis. Herois i pacificadors per a alguns són “terroristes” per a d’altres. El duc de Malborough, per a molts, biscaïns inclosos, és recordat com a un alliberador de la dominació napoleònica en l’anomenada “guerra del francès”. No pas, però, a Sant Sebastià, sempre francòfila, on va entrar a sang i foc, literalment, sense deixar més que catorze cases sense enderrocar. També es podria esmentar Iassir Arafat, que va acabar rebent el premi Nobel de la pau...

Per això es diu, i amb raó, que a la llengua, a qualsevol de les llengües, hi ha simbòlicament la visió de l’univers (weltanschaung, si em permeteu el sonor cultisme alemany) de la comunitat que la fa servir; almenys si la coneix prou i l’empra habitualment.

Un d’aquests sinònims apareix fins i tot en el text de l’actual Constitució espanyola, quan denomina l’idioma oficial comú com “castellano o español”. Un gest de “tolerància” vers la resta de llengües del territori? Potser, i potser amb la mateixa càrrega de sentiment de superioritat que ha quedat esmentada abans i que es reflecteix al tractament desigual.

També seria un altre senyal de condescendència amb la resta de milions –no fa gaire en deien tres-cents– que també la tenen com a pròpia. Es pot pensar que per als americans que encara conserven la rancúnia ancestral contra l’antic colonitzador sigui inadmissible el nom d’espanyol i més assumible el “casteyano”, o “casteshano”, segons cada accent.

Ja han passat els temps quan a terres generalment “mesetàries”, en escoltar el català, o el basc, sortien enèrgicament a defensar “la lengua del imperio” i encara prou si no ho feien dient “háblame en cristiano”. O quan a l’escola castigaven, físicament i tot segons on, l’alumne que cometia la greu falta de deixar escapar alguna paraula en la seva llengua materna. Per sort, o més aviat per llei natural, aquella persecució ja no hi és. I s’han (hem) pogut recuperar els noms naturals en tots els documents oficials i públics, també Runer enllà.

En aquestes valls, i encara més els ciutadans nacionals, no tenen cap motiu històric ni actual per fer servir eufemismes, que vindrien a ser “mentides pietoses” del lèxic. I, per tant, semblaria més adient triar la paraula “espanyol” com diem portuguès, francès o anglès. Tot i que.,ben pensat i sense buscar els tres peus de cap gat, en aquestes valls “lliures i neutres” que cadascú anomeni cada cosa o concepte com li roti.