Si no ets masclista ni feminista, llavors què ets?

Sembla que no parlem públicament sobre el negacionisme de la violència de gènere, d’obviar i no voler entendre ni reconèixer les desigualtats i discriminacions estructurals, malgrat impregnen la nostra societat de forma alarmant. I és que aquest “backlash” contra el Drets Humans afecta molts àmbits de la nostra vida.

Penso que el que puc aportar modestament com a home és parlar dels privilegis que m’atorguen els valors amb els quals ens socialitzem les persones. Començant per l’educació que rebem a casa i a l’escola, seguint pel que aprenem a la feina i a través dels mitjans de comunicació, així com des de tots aquells escenaris que ens ensenyen com hem de ser. Malauradament, aquests valors ens estereotipen en funció del nostre gènere i, per tant, ens assignen uns rols molt determinats. Quan rebutgem aquesta concepció i el que s’espera de nosaltres, és quan la cosa comença a anar malament.

Analitzem les coses que no em passen i si hi ha algun biaix de gènere: mai he tingut por que m’agredeixin sexualment, mai cap desconegut m’ha fet un comentari sobre el meu físic tot escridassant-me pel carrer, mai m’han educat explicant-me cap estratègia per prevenir una violació ni m’han dit que vigili com em vesteixo, on vaig, a quina hora i en quin estat. El tema de responsabilitzar les víctimes de la violència sexual en lloc de la part agressora també l’hem de revisar col·lectivament. De fet hi ha gent a la qual no li han ensenyat un valor cabdal: no agredir sexualment. No insistir quan algú no vol practicar sexe, ser conscient que algú pot voler practicar sexe al principi i després perdre’n les ganes, o potser fins i tot voler parar enmig de l’acte. En essència, entendre què és el consentiment, o encara millor, el consens. Degut a la manca d’educació afectiva i sexual sobre aquests valors d’igualtat i llibertat, sovint ens passa que fins que no portem uns quants anys d’experiència, no aprenem a identificar bé què desitgem, què ens agrada i, sobretot, a preguntar si el que estem fent agrada a l’altra persona. O altres persones en plural.

En qualsevol cas, sempre he tingut el privilegi de gaudir de l’espai públic sense que em passés res més enllà que em robin. Quan sortim de festa, els homes correm el perill que ens robin, potser fins i tot que ens agredeixin físicament, però no que ens violin. De fet, l’agressió sexual no és una qüestió de desig ni de morbo, si no un acte de dominació i intimidació. Un exercici d’autoritat i poder. Això ho explica molt bé l’Ana Burgos, membre de Projecte Malva, que va fer una conferència molt interessant sobre violència sexual i consum de drogues el passat 17 de novembre del 2022.

Tinc 30 anys i de moment mai m’han demanat si tinc intenció de reproduir-me ni m’han recordat que ja va sent hora de fer-ho. Contràriament al que passa amb les dones, a cap entrevista laboral m’han preguntat si tinc intenció de ser pare. Sembla que el meu rol de cuidador com a home no comportaria que afectés el rendiment a la feina. De fet, l’Estat em dona dret a 4 setmanes de baixa per paternitat mentre que les dones en tenen 20, suposo que perquè el meu paper no és dedicar-me a la criança sinó portar diners a casa.

Quan vivia amb ma mare, sovint quan duia menjar a la feina se’m demanava “què t’ha cuinat la mama?” i hi ha gent que, quan contestava que els raviolis els havia fet jo, ho interpretaven com si fos un heroi. No només cuino sinó que a sobre cuino bé! Sé bullir pasta farcida precuinada i fer salsa carbonara! De fet quan se sabia que, per exemple, posava rentadores o passava l’aspiradora, algunes persones s’emocionaven tant que semblava que es posarien a plorar. Sembla que coresponsabilitzar-se amb les tasques domèstiques és una gesta èpica i digna d’admiració, això sí, només quan ets un home. Potser m’haurien de posar una estrella al Fener Boulevard i tot.

Quina és la conseqüència més lògica i immediata de tot plegat? Doncs que ser home és un factor de protecció contra aquestes violències i discriminacions mentre que ser dona no és sinó un factor de risc. Patim violència els homes? Sí, però no pas d’aquesta mena.

És fonamental que quan qualsevol col·lectiu analitza i explica la seva situació de desigualtat i discriminació estructural, potser és natural no entendre el que pateix sobretot si no en formem part. Però escoltem, aprenem-ne, tinguem flexibilitat per entendre altres realitats que no són les nostres, creguem les víctimes en lloc de jutjar-les, no parem de qüestionar-nos-ho tot... En essència, tinguent empatia, esperit crític, ganes d’aprendre i no siguem negacionistes de res. Ni del covid, ni dels que afirmen que la terra és plana, ni de res.

Sembla escaient recordar la definició de feminisme segons l’Institut d’Estudis Catalans: moviment social que promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres. Per tant, si el feminisme és el moviment que promou la igualtat entre dones i homes, i ets de les persones que diuen “no soc masclista ni feminista”, llavors què ets?

*Nabil Bettaoui Sánchez, Politòleg i secretari de Projecte Vida