Canvi de paradigma

Des que Volcker va frenar les inflacions galopants dels anys setanta a cop de pujada de tipus, els inversors van gaudir d’un entorn gairebé miraculós per treure rèdit als seus estalvis. La desaparició del patró or donava màniga ampla a la impressió de diners i a l’acumulació de deute. La globalització, en conjunció amb altres factors, va permetre que els emergents s’afegissin al procés productiu global abaixant els costos de producció (i per tant apujant marges), catapultant els beneficis empresarials i mantenint la inflació sota control. Una desregulació massiva i la intervenció constant dels bancs centrals davant el menor problema, juntament amb la davallada sense fi dels tipus d’interès (que alhora fomentava més deute, tant corporatiu com governamental), es van afegir a la festa. Si a més hi sumem un risc geopolític descendent (va caure el mur de Berlín, i això va portar molt països a entrar en el capitalisme i els mercats globals, cosa que també feia la Xina, amb el seu format propi) i una intervenció estatal cada cop més intensa per mitigar les recessions (les ajudes per covid en són l’exemple més extrem), l’entorn per als inversors era màgic.

Creiem que bona part de l’anterior no serà vàlid els anys vinents. El 2022 no és, al nostre entendre, una pausa en el camí. És un punt d’inflexió. Per començar, un dels puntals previs, la globalització, està revertint clarament. És un procés que ja havia començat abans, però la pandèmia va fer reflexionar sobre la resiliència de les cadenes de distribució, i no sols sobre la seva eficiència. A més, creix la desconfiança entre grans blocs. Rússia, i sobretot el canvi de rumb de la Xina, tenen difícil una reversió ràpida a estadis previs. Els moviments populistes augmenten la seva presència arreu, cosa que tampoc no ajuda al lliure moviment de persones i mercaderies. Tot això comporta, inevitablement, més inflació. Sobretot perquè els bancs centrals l’han de gestionar amb tipus reals negatius per mirar de reduir la càrrega que suposa l’astronòmic deute acumulat, cosa que transforma la inflació en estructural, almenys durant un bona temporada.

El problema és que la inflació no tan sols resulta incòmoda quan omplim el dipòsit o la cistella de la compra. És tot un contratemps a l’hora d’invertir. Al final, és l’enemic a batre. Qui estalvia, simplement posposa consum. Si els nostres estalvis creixen menys del que ho fan els preus, el resultat és una pèrdua, per molt que pugui aparentar una altra cosa. Contractar dipòsits a tipus d’interès (finalment) positius, pot ser temptador. Però si el tipus que bloquegem és inferior al nivell de la inflació –és així i ho continuarà sent, de mitjana, per poder deflacionar el deute–, és una mala decisió d’inversió. La renda fixa i la renda variable, en termes històrics, continuen no sent barates. Moltes estratègies alternatives comparen malament amb els tipus d’interès actuals. Què podem fer, doncs, per treure rèdit dels nostres estalvis? Assistir a l’esdeveniment que organitzem el dia 26 de gener, a les 19.00 hores a la sala d’actes de la seu central del Crèdit Andorrà, en el qual mirarem de donar resposta a la pregunta i aprofundirem en tot l’anterior.

* David Macià, Director d’Inversions i Estratègia de Mercats CAAM